Mazinger Z a Barcelona

Un amic meu esquizofrènic m'assegura que a dins d'aquell hotel tan modern, "superfashion" i tan poc sostenible que es troba a la Barceloneta no hi ha turistes ni recepcionistes. El meu amic pensa que a dins d'aquelles boniques formes geomètriques s'hi troba tancat el seu robot preferit: el Mazinger Z.

Jo m'esforço en explicar-li que aquest robot només és un dibuix animat d'una coneguda sèrie d'animació japonesa i que aquell hotel és: doncs això, simplement un hotel de luxe. Un hotel de luxe per a yuppies, actors de Hollywood, i en general tota aquella mena de turistes que quan viatgen a una ciutat es tanquen en una bombolla artificial i no se "n'enteren" de res. L'hotel es super-mega-guay (si us plau, llegiu això amb accent de nena pija de Pedralbes i amb veueta de gilipolles) i té de tot: vistes a la Barceloneta, spas gegants, restaurant de luxe,... no hi falta de res. La seva pàgina web és molt "chuli" i  està en molts idiomes: castellà, anglès, italià, xinès, japonès i francès. Seria un detallet que algun dia hi incloguessin l'idioma que s'ha parlat durant els passats mil anys a la ciutat comtal. 

De totes formes l'alcalde de la meva ciutat diu que és important que hi hagi aquesta mena d'hotels ja que suposo que ajuden a que Barcelona sigui una ciutat encara més cool, fashion i trendy del que és. També, suposo, que aquest hotel deu generar uns quants llocs de treball i sobretot molts impostos que van a  parar a les arques de l'ajuntament. En fi, que no seré jo qui critiqui aquest hotel. A més a més la seva estructura és molt geomètrica  i a dins s'hi troba el Mazinger Z! O almenys això és el que creu el meu amic.   

Així que espero que algun dia el Mazinger Z surti d'una vegada a l'exterior i es dediqui a fer una mica de neteja a la meva estimada ciutat. Si us plau Mazinger, no facis mal als pobres turistes, són bona gent i deixen molta pasta a la ciutat. Però, si us plau,  t'ho demano: DESTRUEIX TOTS ELS CAFÈS STARBUCKS  DE LA CIUTAT! Les galledes de cafè que et donen en aquests locals són simplement vomitives i no hi ha qui se les acabi. És el cafè més horrorós del Planeta Terra. I  a més a més no suporto a tots aquest estudiants Erasmus nens de papà que es passen hores i hores amb el seu portàtil Macintosh estirats al sofà dels Starbucks. Si us plau, Mazinger, no facis mal a aquests nenets fills-de-papà ja que també són fills de Déu, però agafa el seu puto Macintosh i esclafa'l contra la paret d'aquest maleït local. O encara millor: pren-li's els seus Macs i les seves Blackberries i fes-ne una enorme pila davant de la façana de la Passió de la Sagrada Família i finalment els esclafes tots i els fons amb els teus poderosos raigs foto-atòmics. Amén.

Un poema i un somni

 

Avui he tornat a somniar en un antic poema que apareixia en  aquell llibre quadrat de color blau que jo tenia quan estudiava primer de BUP. La veritat és que aquell poema em va impactar des del primer moment en que el vaig llegir o sentir. Potser va ser aquell professor anomenat Pedro Alonso que ens el va llegir un dia en una classe de literatura castellana.

En el somni jo fugia d'algú o d'alguna cosa que ara sóc incapaç de recordar. El que si recordo clarament és que una dona vermella no deixava d'observar-me i de seguir-me en tot moment. Això em generava un estat d'angoixa creixent. Recordo vagament que jo intentava amagar-me al mig d'un camp d'oliveres, però no hi havia manera de defugir la seva mirada inquisitiva i permanent. Tot era força estrany, fins i tot recordo que la realitat en la que jo em trobava estava pixelada o quadriculada i això, d'alguna manera, em feia sentir por. Molta por.

Després de caminar molts i molts quilòmetres per les muntanyes de Sierra Morena, per fi em treia de sobre aquella mala puta que m'estava fent passar tanta angoixa en el meu propi somni. Al final del camí jo hi veia una ciutat, una muralla, unes torres... Però de sobte una altra dona de color lila apareixia davant meu i em deia que no podia continuar caminant mentre no em treiés aquelles sabates tan pesades que portava. Jo, estupefacte,  mirava les meves sabates i comprovava com aquestes estaven folrades de plom i de cadenes. Aleshores jo m'angoixava i fins i tot em fotia a plorar com un nen petit. La dona de color lila, al final, em deia, que no em preocupés, que ella em deixava un cavall per poder arribar aquella ciutat medieval tan bonica.

Així que jo una mica alleujat pujava a sobre d'aquella majestuosa euga negra i començava a galopar emocionat cap aquella llunyana ciutat. Era negra nit, però la lluna plena il.luminava el nostre camí,  i el gèlid vent de la Sierra em tallava la cara i em mantenia despert. Aquell camí semblava no tenir final, però la nit era eterna i les meves ganes d'arribar al meu destí eren enormes.

De sobte, un crit esfereïdor em feia aturar bruscament. Jo havia recordat el  final del poema. M'havia de despertar com fos. Havia de tornar enrere. No podia  acostar-me més a aquelles muralles, a aquelles torres, a aquella ciutat.

Per sort, m'he despertat a temps!

Somriures llunyans i feliç 2011

Per a tots vosaltres uns quants somriures d'aquesta meravellosa gent que vaig conèixer aquest estiu  a Indonèsia.  Malgrat les greus dificultats econòmiques, les malalties tropicals i les catàstrofes naturals (terratrèmols, volcans i tsunamis) amb les que estan acostumats a "conviure" són gent alegre i optimista que transmeten ganes de viure. El seu record em continua provocant bones vibracions i pau espiritual. Així que m'agradaria compartir amb tots vosaltres aquestes sensacions tan íntimes i personals. Si aconsegueixo que aquestes imatges us hagin provocat un lleu somriure em donaré per satisfet.

Que tingueu tots un molt bon any 2011. Sobretot que hi hagi salut, amor i pau d'esperit!

(Aquest bloc estarà tancat durant unes setmanes)

Hiperespai sideral

Voldria aturar aquesta maleïda nau però la inèrcia de l’anterior propulsió m’obliga a fer una brusca maniobra per esquivar dos enormes meteorits que havien sorgit espontàniament de les coordenades (1280,680). El radar de la nau m’indica la presència d’altres cossos flotants dirigint-se inexorablement cap a mi des d’altres coordenades espacials.

Decideixo actuar i connectar el làser quàntic d’impulsos per tal d’intentar destruir aquests maleïts sòlids en suspensió. Disparo i encerto! L’enorme roca es divideix en dues roques amb la meitat de massa que surten projectades en dues trajectòries rectilínies divergents. La seva velocitat, però, s’ha incrementat per culpa del teorema de la conservació de la quantitat de moviment. Maleïdes lleis de la física!

Torno a disparar i torno a encertar. Les dues roques es tornen a dividir en dos, que a la vegada es divideixen en dues més. Estic perdut: creixement exponencial de meteorits! Cada cop hi ha més petits meteorits i aquests es mouen més ràpidament. Hauré d’afinar bé la punteria si no vull acabar desintegrat per una d’aquestes maleïdes pedres siderals.

El radar de la nau m’indica que un petit meteorit està a punt de xocar per darrera. S’activa l’alarma d’emergència. S’ha acabat! No hi ha temps per intentar una nova maniobra, el tinc a sobre...en menys de 4 segons jo i la meva nau quedarem totalment desintegrats. Estic paralitzat, tinc por a la mort. Però serà un segon, una fracció de segon,... segur que ni ho notaré. Tan de bo ja hagués passat aquest fatídic moment i ja estigués convertit en pols interestel·lar. Flotant eternament en aquest espai infinit...

Per sort! En un darrer acte de desesperació pitjo el botó d’hiperespai i apareixo aleatòriament en un altre punt de la pantalla altra vegada envoltat de meteorits que, persistents i incansables, es dirigeixen cap a mi. La partida continua! 

Ni una sola paraula

Ocaixi versus Ocaixi

Avui farà dos o tres anys, en una trista i gris tarda de tardor, que l'Ocaixi va venir a fer una partida d'escacs al meu antic refugi del carrer Rogent. Aquella no va ser una partida d'escacs qualsevol, ni molt menys. Va ser una partida d'escacs on l'Ocaixi es va enfrontar contra el més temible enemic que podia haver tingut: ell mateix. 

Aquella partida semblava no tenir fi. Talment com si es trobés immers en un conte del Borges, semblava que aquella havia de ser una partida de durada infinita. Quan a l'Ocaixi se li acudia una bona jugada, ell mateix era capaç de trobar-ne la solució. Quan estava a punt de crear una estratègia que l'havia de dur a una victòria segura, l'Ocaixi s'anticipava contundentment i no es deixava sorprendre de cap de les maneres.

Les hores es van anar succeint i  l'Ocaixi va persistir pacientment tot esperant que ell mateix tingués algun petit defalliment. Però l'altre Ocaixi també pensava que més tard o més d'hora el seu alter ego acabaria claudicant davant la impossibilitat de trobar una jugada guanyadora. 

L'Ocaixi semblava condemnat a jugar una partida sense fi, una partida amb milions de combinacions possibles i les seves respectives solucions previstes anticipadament. Una partida eterna, una partida infinita, un bucle sense sortida. Quan de sobte...

Un món ple de fractals

 

 

 

 

Apreciat doctor Mandelbrot,

Avui ja fa una setmana que malauradament vostè ens va deixar. Durant aquests dies no he pogut evitar pensar en la seva teoria fractal i fins i tot he recuperat antics llibres de topologia on m'he trobat amb vells coneguts com ara la corba de Koch, el triangle i el tetraedre de Sierpinski, el conjunt de Cantor, l'esponja de Menger o la corba de Hilbert. Tots aquests conjunts geomètrics ja havien estat concebuts en la ment d'altres matemàtics molt abans que vostè donés a conèixer la seva teoria fractal de la natura, però això no li resta gens ni mica de mèrit a la seva genial creativitat. De fet, si no hagués estat per vostè, probablement totes aquestes construccions geomètriques o topològiques haguessin caigut ràpidament en l'oblit o no haguessin deixat se ser una mera curiositat matemàtica  sense cap mena d'interès o d'utilitat pràctica.

Així que moltes gràcies per haver dedicat la seva vida a crear, investigar i divulgar aquesta meravellosa teoria matemàtica i per fer-nos veure que, efectivament, el món és ple de paisatges fractals i matemàtics.

Conjunt de Mandelbrot


Esponja de Menger


Tetraedre de Sierpinsky

Benoit Mandelbrot (1924-2010)

"Durant una gran part de la meva vida vaig pensar que no hi havia cap lloc en el món a on les coses que jo volia investigar poguessin interessar a algú".

"Durant la major part de la meva vida, una de les persones més astorades i sorpreses pel meu propi treball he estat jo mateix".

"Les boires no són esferes, les muntanyes no són cons, les costes no són circulars i les escorces dels arbres no són suaus, així com els llamps no viatgen en línia recta".

Totes aquestes frases són de Benoit Mandelbrot, que va morir el passat 14 d'octubre. Que equivocat que estava amb la primera, quanta raó que tenia amb el que va dir en la segona i que encertat que va estar en la tercera. I en general en tota la seva vida com a matemàtic i investigador. Descansi en pau, Sr. Mandelbrot.

[Traduït de Gausianos]

Aigua

 Avui és el Blog Action Day. Com ja deveu saber tots els creadors de blogs del món s'uneixen per publicar un post sobre el mateix tema. Cada 15 d'octubre hi ha un nou tema proposat i aquest any toca parlar de l'aigua.

Només quatre dades numèriques per a reflexionar:

- el 97,5 % de l'aigua que hi ha al Planeta Terra és aigua salada.

- 1/6 part de la població mundial no té accés a l'aigua potable.

- cada minut quatre persones moren en el món degut a alguna malaltia causada per aigües contaminades.

- als Estats Units el consum d'aigua diari per habitant és de 105,7 galons (1 galó=4,546 litres)

- a Europa el consum mitja d'aigua diari per habitant és de 52,8 galons.

- a països del tercer món aquesta mitjana se situa en els 1,3 galons.

- el consum d'aigua contaminada causa 5.000.000 de morts a l'any.

 

Taula de consum aproximat per persona i dia:

Rentar la roba	60-100 litres
Netejar la casa	15-40 litres
Rentar els plats a màquina	18-50 litres
Rentar els plats a ma	100 litres
Cuinar	6-8 litres
Dutxar-se	35-70 litres
Banyar-se	200 litres
Rentar-se les dents	30 litres
Rentar-se les dents (tancant l'aixeta)	1,5 litres
Rentar-se les mans	1,5 litres
Afaitar-se	40-75 litres
Afaitar-se (tancant l'aixeta)	3 litres
Afaitar-se amb màquina elèctrica (*)	0 litres
Descarregar la cisterna del WC	10-15 litres
Mitja descàrrega de la cisterna	6 litres
Regar un jardí petit	75 litres
Reg de plantes domèstiques	15 litres
Beure	1,5 litres

(*) El fet d'afaitar-se amb màquina elèctrica és clar que implica un estalvi d'aigua considerable, però per altra banda suposa un consum, encara que petit, d'energia elèctrica. Caldria preguntar als ecologistes més puristes què és més perjudicial pel Planeta Terra: una petita despesa d'aigua de 3 litres o el fet d'haver de generar uns "poquets" kwh d'energia elèctrica que probablement seran generats en una central nuclear. No oblidem que les centrals nuclears també utilitzen una gran quantitat d'aigua que utilitzen com a refrigerant.

Bromes a part, us animo a intentar fer un ús més responsable de l'aigua que malgastem cada dia. A vegades ,fins i tot, sense ser-ne gaire conscients!

   

També us convido a donar un cop d'ull a aquesta web tan interessant dels Enginyers Sense Fronteres 

Koyaanisqatsi

 

Koyaanisqatsi, també coneguda com "Koyanisqatsi: Life Out of Balance", és la primera part de la trilogia de pel.lícules anomenades Qatsi del director Godfrey Reggio. Es tracta d'un documental en el que es mostren imatges de gran impacte emocional sobre l'efecte destructiu del món modern en el medi ambient. Aquestes imatges van acompanyades per la música minimalista del genial Philip Glass. El nom de la pel·lícula significa "Vida fora de l'equilibri" en el dialecte dels Hopi, antiga tribu americana.

Vaig veure aquesta pel·lícula ara ja fa molts anys a l'antic Cinema Maldà, a finals dels anys 80.  Quan encara no es parlava del canvi climàtic, ni dels mòbils, ni de les companyies de vols barats, ni de la bombolla immobiliària, ni de les pateres, ni del "chapapote", ni de la ferralla espacial, ni del deteriorament de la capa d'ozó, ni de Tele 5, ni de Intereconomía,...

Aleshores, jo era tan innocent! Jo aleshores pensava que tot allò s'arreglaria! No solament no s'ha arreglat. Sembla ser que fins i tot ha empitjorat.

Simetria matemàtica radial

Un bon dia vaig començar aquest bloc de manera experimental. Només tenia la intenció de comprovar si realment fer un bloc era una cosa senzilla de fer tal i com m'havia assegurat un bon amic de Montcada i Reixac. De seguida vaig pensar en fer un petit projecte sobre fotografia matemàtica amb alguns dels meus alumnes de l'institut on treballo. Vaig pensar que potser estaria bé motivar alguns dels alumnes que malgrat no eren entusiastes de les mates si que potser tenien certes inclinacions artístiques. Aquell projecte però, va quedar oblidat.

El que va passar a continuació és que aquell bloc experimental va continuar creixent M'agradava de tan en tant i sense cap obligació, anar-hi penjant alguna foto de les moltes que tenia guardades a l'ordinador.

Però a mesura que vaig començar a penjar algunes de les meves fotos, vaig adonar-me que potser estaria bé explicar alguna cosa sobre aquelles fotos que per a mi eren tan personals. Així que també em vaig decidir a escriure algun relat, algun conte o alguna anècdota que il·lustrés aquelles imatges  i que estimulés la imaginació d'aquella persona que ho llegís. Crec que darrerament m'he allunyat una mica del que hauria de ser estrictament un bloc de fotografia matemàtica. Així que avui he decidit penjar una veritable foto matemàtica! Un autèntic paisatge matemàtic!

Com ja vaig dir una vegada, no cal anar a l'altra punta del món per trobar nous paisatges matemàtics. De fet ni tan sols cal allunyar-se de Barcelona. Només cal portar la càmera a sobre i perdre's per aquesta meravellosa ciutat mediterrània. A veure si endevineu a quin lloc de Barcelona vaig fer la foto d'aquesta enorme cúpula de vitralls! Premi per a qui ho endevini! Premi matemàtic, és clar!

90 + 90 = 180 kg de sofre

Malauradament aquest món continua essent injust i cruel per a milions d´éssers humans. Sempre ha estat així, continua sent així i probablement, per desgràcia, continuarà essent així. El nostre magnífic sistema capitalista permet que encara hi hagi situacions com les dels pobres transportadors de sofre que hi ha en el volcà Iljen situat a l'illa de Java. És clar que quan no existia el sistema capitalista també hi havia aquest tipus de problemes. De fet a l'època medieval les condicions de vida de la majoria de mortals, a no ser que fossis un rei, un noble o un eclesiàstic, podien arribar a ser igual o pitjors que les dels transportadors de sofre de l'Iljen. Clar que posats a triar, sempre preferiria passar-me divuit hores al dia llaurant un camp que no pas haver de baixar a la caldera d'un volcà i recollir setanta, vuitanta o fins i tot noranta kilograms de càrrega mineral.

La feina d'aquests treballadors consisteix en fer dos viatges diaris fins a la mateixa caldera del volcà i extreure i transportar fins a 180 kg de sofre a les seves espatlles durant uns quants km. Aquests pobres desgraciats han de baixar a la caldera sense cap mena de protecció respiratòria, amb l'excepció d'un drap que es posen com poden a l'entrada de les vies respiratòries. Un drap que no és suficient per a impedir que estiguin respirant durant moltes hores al dia diferents òxids de sofre, amb el perill que això comporta per a la seva salut.

La majoria d'aquests treballadors amb prou feines arriben a viure uns 50 anys després d'una vida sacrificada i inhumana. Molts d'ells moren de malalties respiratòries, altres han de deixar la feina amb la columna vertebral destrossada per l'excés de pes que han de transportar cada dia.

Ni el govern d'Indonèsia, ni les empreses del primer món que compren aquest sofre (indústries químiques i farmacèutiques), ni cap organisme internacional, ni cap ONG sembla fer res per intentar trobar una solució a aquest greu problema. Una vegada més el capitalisme salvatge ha triomfat. Les indústries del primer món necessiten el sofre per fabricar àcid sulfúric i altres compostos, que a la vegada es necessiten per obtenir pesticides, conservants i medicaments. La solució, una vegada més, la tenim en els països del tercer món, on la matèria primera es continua extraient en condicions inhumanes i pagant sous miserables.

Vaig estar parlant amb un dels encarregats del dipòsit de sofre i em va explicar que era inútil proporcionar als treballadors màscares de gas perquè amb les condicions sota les que es treballava aquestes es deteriorarien en pocs dies. La mecanització de l'extracció de sofre també era pràcticament inviable ja que les condicions d'accés a la caldera del volcà no ho permetien. Volcà que, per altra banda, continua estant actiu i que per tant en qualsevol moment pot tornar a entrar en erupció.

De sobte un jove treballador es va aturar davant meu i es va dirigir cap a mi, mentre carregava l'enorme massa de sofre a les seves espatlles:

- Hello, Sir. Can you give me a cigarrette?

- Do you speak english?

- Yes. A little bit.

- Sorry, but I don't smoke. But how can you smoke while you are carrying that heavy load?
- Don't worry my friend. I'm used to smoking while I'm working.
- Working? Your job is horrible!

- This is my job. I can't complain! I have two wives and four children. We have to eat everyday!

- Anyway, you shouldn't smoke while you are working with the sulfur.

- Yes sir! Are you a doctor? Ha, ha...

- No! I'm teacher. A teacher of maths.

- It's a good job. How much money do you earn in your country?

No em vaig atrevir a dir-li el que jo guanyava perquè vaig pensar que aquell home trobaria immoral el que jo guanyava si ho comparava amb els seu sou. Potser tan immoral com quan nosaltres comparem els nostres modestos sous amb els d'algunes estrelles del futbol. 

Habitació 203

Una nit d'agost vaig arribar aquest misteriós hotel xinès situat a la ciutat de Melacca. He d'admetre que de seguida em va venir al cap una pel·lícula anomenada "From dusk till down" (segurament la recordareu amb el títol de "Abierto hasta el amanecer"). Un calfred em va recórrer el cos i de seguida vaig pensar en intentar trobar una alternativa a aquell aparentment decrèpit hotel colonial. El problema és que era massa tard i aquell semblava ser l´únic lloc disponible a la ciutat. Estaria aquell hotel poblat per vampirs i altres éssers malignes que em farien passar una nit impossible?

Després de passejar-me durant llargues hores pels seus passadissos vaig acabar descobrint que a l'hotel només hi havia alguns fantasmes. Fantasmes, esperits, presències, energies... les podeu anomenar com vulgueu. Això si, eren totalment inofensives i l'únic que feien era aparèixer de forma més o menys intermitent com havien estat fent al llarg dels darrers cinquanta o setanta anys. Vaig dedicar-me a observar aquells espectres del passat durant tres nits seguides, sempre a la mateixa hora. Afortunadament, ells no semblaven immutar-se per la meva presència. Vaig arribar a la conclusió que les parets d'aquell hotel havien estat l'escenari d'una bonica història d'amor entre dos amants xinesos, ara ja fa molts anys.

No vaig poder evitar pensar en la gran pel·lícula "In the mood for love" del genial director Wong Kar  Wai Des d' aquell dia la seva banda sonora em persegueix allà on sigui que vagi. Quantes emocions i sensacions es poden arribar a transmetre amb aquesta música i aquestes imatges!

Per cert, si mai aneu a Melacca no us oblideu de passar una nit o dues a l'Hotel Puri. Aquest hotel està emplaçat en un preciós edifici construït l'any 1822 en un dels carrers més antics d'aquesta bonica ciutat colonial. L'edifici és ple d'història, de racons meravellosos restaurats amb molt de gust, els mosaics del terra van ser importats d'Holanda, a les parets hi ha quadres xinesos barrejats amb antigues cartes nàutiques dels  navegants portuguesos, fins i tot una de les habitacions ha estat reconvertida en un petit museu on es mostren diversos objectes i records de les diferents cultures que hi ha hagut a la ciutat al llarg dels passats cinc segles.
Portuguesos, holandesos, xinesos, britànics i fins i tot els japonesos van deixar la seva empremta en aquests carrerons d'aquesta bonica ciutat de l'actual Malàisia. 

Encara que no cregueu en els fantasmes us haureu de rendir davant de l'evidència. Les presències de les què us he parlat acostumen a aparèixer cada nit a partir de les dues o les tres,  i gairebé sempre ho fan en el segon pis de l'ala oest de l'edifici, molt a prop de l'habitació 203.

A les pujades s'ha d'apretar!

La Teresa s'ha quedat dormint al camp base situat a 2.800 metres. Els dos dies anteriors han estat molt durs i haig de reconèixer que ja no tinc 20 anys com quan pujava amb el CAIR a Coma de Vaca. De totes formes he tingut la suficient forca de voluntat per aixecar-me a les 3 de la matinada i començar a caminar cap amunt amb totes les meves forces. Era negra nit i els estels m'han acompanyat al llarg de tot el camí, fins i tot he pogut contemplar la meva constel·lació preferida: Orion. Desconeixia que es pogués contemplar des d' aquestes latituds. Mentre pujava he tingut temps de pensar en moltes coses. Me n'he enrecordat de vells amics i d'antigues travesses pels meus estimats Pirineus. Per un moment m'ha semblat estar seguint al meu gran amic Jordi Vilella. Reconec que he estat a punt d'abandonar i deixar-me vèncer pel cansament.

Però he pogut sentir com un altre antic company de travessa, el Joan, m'animava i em deia:

- A les pujades es quan has d'apretar fort! No ho oblidis! Anim Ricard!

Aquestes paraules em van arribar a marcar. Sempre m'ho deia, quan el cansament s'apoderava de mi i de sobte trobàvem una nova pujada. 

Després de quatre hores interminables he pogut veure el final del camí i just quan quedaven nomes 50 metres per arribar al cim del volcà Rinjani ha començat a sortir el sol. No he pogut evitar emocionar-me i algunes llàgrimes s'han barrejat amb la meva suor. Per fi he fet el cim!!!  3.726 metres sobre el nivell del mar.

Joan! Tu sempre tenies raó: A les pujades no cal defallir, ni tan sols afluixar. A les pujades cal apretar i mirar sempre endavant! Gracies pels teus savis consells que un no oblida mai. 

7 imatges valen + que 7.000 paraules ?

Molts records a tots els amics i lectors dels paisatges matemàtics des d'algunes de les més de 17.000 illes que formen aquest magnífic país anomenat Indonèsia!!!

La pregunta que em faig es la següent: si diuen que una imatge val mes que mil paraules, serà també veritat que 7 imatges valen mes que 7.000 paraules? O en aquest cas no es poden aplicar les regles de tres?

La geometria de l'ala de l'avió

Des de la minúscula finestreta contemplo la bonica geometria de l'ala d'aquest enorme enginy metàl.lic anomenat Airbus 340. Sempre m'ha fet por volar, sobretot de nit. Ja sé que, diuen, és una por totalment irracional, i és per aquest motiu que la intento vèncer cada cop que pujo a un d'aquests aparells.

Per molta física que hagi arribat a estudiar em sembla un miracle que totes aquestes tones de ferralla puguin mantenir-se en l'aire sense deixar-se vèncer per la força de la gravetat. Conec perfectament els principis que fan que una ala d'un avió experimenti una força ascensional que l'obligui a mantenir-se enlairat mentre aquest porti una velocitat suficient. En aquests moments, però, prefereixo no haver de pensar gaire en aquests principis

De totes maneres cada cop m'agraden menys els avions. Han fet que el nostre planeta s'hagi quedat petit. Són , en part, els culpables que milions d'éssers humans d'una part del món es puguin desplaçar a l'altra punta del món i contaminin culturalment a tota aquella pobra gent que vivia tranquil·lament en el seu petit paradís. Ho reconec: és una incoherència per part meva que utilitzi aquest mitjà de transport per desplaçar-me a l'altra punta del món simplement per passar unes vacances.

El trànsit aeri no ha parat de créixer de forma exponencial des de la dècada dels 50 del segle passat, tot col.laborant a augmentar el deteriorament de la famosa capa d'ozó. Per sort, els combustibles fòssils s'estan esgotant i segons les meves previsions d'aquí a uns deu anys hi haurà la definitiva i gran crisi del petroli. El preu del kerosè i altres derivats del petroli serà inassumible i totes les companyies aèries es veuran obligades a augmentar el preu dels seus bitllets també de forma exponencial. Només podran assumir el cost d'un viatge aeri una petita minoria amb un alt poder adquisitiu.

Pero mentre no arribi aquest moment jo continuare observant la bonica geometria de les ales dels avions!

El temple

He entrat mig moribund en un petit temple que es trobava amagat en aquesta interminable selva. Pensava que ja no trobaria cap vestigi de presència humana. Aquí, però tampoc sembla haver-hi ningú. Aquest temple em pot donar pistes del lloc del planeta on em trobo i potser em podria guiar cap a la meva salvació. És un temple budista, dec estar perdut en algun paratge remot de Laos, Cambodja o Vietnam. Fins i tot, no descarto que em trobi en algun remot punt de Birmània. El cas, és que jo pensava que em trobava en alguna illa remota d'Indonèsia. I això podria explicar que a hores d'ara encara ningú no hagi pogut posar-se en contacte amb mi.

Fa setmanes o potser mesos  que vaig perdre el contacte amb la meva estimada civilització occidental. Sembla que ningú s'ha molestat en intentar localitzar-me. A la feina, algú ja em deu haver substituït, i per descomptat que ja fa setmanes que al meu poble ja deuen haver celebrat els meus funerals. Una sensació de tristesa m'envaeix. Inevitablement penso amb el meus pares, les meves germanes i amb tota la gent que m'ha estimat d'una manera o una altra.

Aquests dies, mentre m'arrossegava com un cuc per la selva he anat repassant mentalment tota la meva existència. M'he recordat dels vells amics, dels olors i racons de Barcelona, de les partides d'escacs amb l'August al Kasparo, de la societat gastronòmica del Poblenou, dels sopars a la Barceloneta, de les xerrades  i trobades místiques i cibernètiques al carrer Rogent, de les travesses pels Pirineus seguint la GR-92, dels dinars amb l'Ocaixi al restaurant japonès del carrer Vèlia... Ara farà una o dues setmanes que em vaig quedar mig adormit a dins d'aquella mosquitera i em va venir al cap aquella travessa pels boscos de Navarra.

En el meu interior encara ressonen aquelles paraules màgiques: "Buenas tardes a todos! Fuera està lloviendo!"

La salvació, però, deu estar molt a prop. Contemplo aquestes espirals d'ensems que pengen del sostre mentre es consumeixen lentament. És evident que més tard o més d'hora algun ésser humà apareixerà per aquí i aleshores jo estaré salvat. No deixo de pensar mentre contemplo aquestes boniques espirals tridimensionals.

Definitivament. Estic salvat!