Fotografia matemàtica

Una fotografia matemàtica és qualsevol foto que contingui algun element matemàtic o del món de l’abstracció. Rectes paral·leles, simetries, figures geomètriques, corbes, superfícies, vectors, funcions, números, punts, còniques, quàdriques, geodèsiques, asímptotes, mosaics, teselacions,... la llista és inacabable!

Demà dissabte marxo cap a Londres amb els meus alumnes a la recerca de fotografies matemàtiques. Seran cinc dies intensos i espero que ben aprofitats. Espero que de la quantitat n’acabi sorgint la qualitat. Com tots vosaltres sabeu la recerca de la bellesa matemàtica no sempre és fàcil de trobar. Caldrà molta inspiració, molta perseverança,...i també una mica de sort, ja que es preveu que hi hagi dies plujosos. I és clar, si les condicions lumíniques no són les adequades poca cosa podrem fer. El que està clar és que tots tenen una gran il·lusió i unes enormes ganes de descobrir nous i apassionants paisatges matemàtics!

Tornaré a estar molt a prop de la Battersea Power Station i podria tornar a fer un intent per entrar a la recerca de la tercera corda trencada del David Gilmour, però no ho faré. Una cosa és anar a Londres pel teu compte i l’altre anar-hi com a responsable d’un grup de més de 40 adolescents. Així que la relíquia Pinkfloydiana de la que ja us vaig parlar en un altre post haurà d’esperar un millor moment.

Fins la tornada!

Cementiri de trens d'Uyuni

Aquella vella locomotora havia estat transportada feia més de cent anys des de la ciutat anglesa de Manchester. Aquelles imponents màquines tractores havien estat fabricades a la Beyer Peacock Ltd. i posteriorment havien travessat l’oceà atlàntic a bord de vells i enormes vaixells de vapor. Quantes persones haurien treballat per construir aquelles vies de tren? Quanta gent s’hi havia deixat la salut i la vida per portar totes aquelles tones de ferro fins aquell desert situat a més de 3000 metres d’alçada?

La primera ruta ferroviària a Bolívia va ser la del ferrocarril Uyuni-Antofagasta i es va inaugurar a finals del segle XIX. Per ella hi circulaven vagons carregats amb plata i estany, provinents de les mines de Huanchaca. Aquells preciosos carregaments havien d’arribar a la ciutat portuària d’Antofagasta on es processava el mineral o bé es carregava en enormes vaixells de vapor.

El tren havia arribat a Bolívia amb una gran expectació social. La simple imatge d’una locomotora representava el símbol del progrés. Qualsevol novetat relacionada amb el tren que vingués d’Europa era celebrada amb una gran i solemne inauguració. La “febre del tren” va ser relativament breu ja que de seguida es va poder comprovar que els trens s’emportaven els minerals, i en canvi el progrés i la riquesa no arribaven mai a les pobres terres bolivianes.

Ara ja feia molts anys que tota aquella activitat havia iniciat la seva decadència i finalment la seva desaparició definitiva. Aquells fòssils tecnològics del passat es resistien a desaparèixer i lluitaven contra el pas del temps i dels elements meteorològics.
Encara ara, durant les fredes i solitàries nits d’hivern, es poden sentir els esperits que romanen atrapats en tots aquells laberints d’òxid metàl·lic .

Encara ara, si un escolta amb atenció, es poden sentir els crits del maquinista ordenant augmentar la pressió de la caldera. Encara es pot escoltar la veu de tots aquells indígenes que van dedicar les seves vides a transportar totes aquelles travesseres, rails, i esquelets metàl·lics fins aquell altiplà ... mentre mastegaven fulles de coca per poder aguantar les llargues i inacabables jornades laborals en condicions de semi-esclavisme.

Mentrestant el vent, els canvis de temperatura, la humitat, les tempestes de sorra continuen rovellant i desgastant aquests enormes fòssils mecànics que van regnar durant tots aquells anys i que es resisteixen a desaparèixer per sempre més.

Així és la vida!