dimarts, 14 de juliol del 2009

Desapareixent...


Un bon dia el meu amic Ocaixi va decidir abandonar aquest món. No es tractava d'un suïcidi, ni molt menys. Simplement volia arrecerar-se en un lloc on ningú el molestés, un lloc on pogués estar pensant i divagant durant tot el temps que a ell li vingués de gust. Segles, si era necessari!

Un lloc on poder contemplar sense ser contemplat. Un lloc on poder pensar sense ser pensat. Un lloc on poder imaginar sense ser imaginat. Un lloc allunyat de la mirada i el pensament de la gent mediocre i vulgar d'aquest món.

Després de tants anys estudiant física teòrica i matemàtiques sabia perfectament on trobar els punts de connexió o traspàs cap a altres dimensions. A la Universitat de Ciències Físiques, Ocaixi havia cursat assignatures molt estranyes que parlaven de camps electromagnètics quàntics, de tensors espai-temporals, de mètriques de Schwarzschild, de contraccions de Lorentz...

No sé ben bé en quins càlculs s'havia basat per arribar a les conclusions a les que va arribar. El fet és que em va assegurar que en el meu pis del carrer Rogent hi havia una singularitat espai- temporal de primer ordre i em va demanar permís per accedir-hi.

Jo sempre he estat un incrèdul i de seguida vaig pensar que el meu amic Ocaixi patia una mena de bogeria o de psicosi i que estava seriosament trastocat. El cas és que vaig acabar accedint a les seves peticions.

Em va assegurar que la singularitat espai-temporal de primer ordre que havia localitzat en l'escàs territori del meu refugi de cinquanta metres quadrats era de tipus dinàmic. És a dir, les seves coordenades temporals variaven de forma més o menys aleatòria. Segons els càlculs que em va mostrar, la probabalitat màxima de superposició es trobava en un punt determinat i a una hora determinada de la nit.

Així que, a les 2:30 de la nit d'una agradable nit de tardor, Ocaixi es va dirigir lentament però amb decisió cap a un vell bagul que tenia en el menjador del pis. Jo ja feia anys que havia comprat aquell bagul a les Andròmines de Montcada i Reixac i gairebé no l'obria mai. Hi guardava una manta, uns discs de Mike Oldfield i una col.lecció de CIMOC. Per a mi, aquell bagul només era un simple objecte decoratiu. Però el que mai m'hagués pogut arribar a imaginar és que aquell bagul, que provenia de la República Oriental del Uruguay, acabaria sent una porta a una altra dimensió.

Ocaixi es va plantificar davant d'aquell bagul el va obrir amb molt de compte i s'hi va introduir molt lentament, mentre part del seu cos s'anava volatilitzant. Finalment el bagul es va empassar totalment l'Ocaixi i només en van quedar una samarreta i les seves bambes.

Em vaig quedar petrificat! L'Ocaixi tenia raó i els seus càlculs eren correctes. No estava boig, ni trastocat... els bojos érem tota la resta de la humanitat i ell simplement fugia de nosaltres.

diumenge, 12 de juliol del 2009

S & G


Una de les coses agradables que m’ha passat al llarg d’aquest viatge a Londres ha estat retrobar-me amb un petit trosset del meu passat musical. Em trobava jo en una d’aquelles enormes tendes de música que hi ha per Oxford Street, quan de sobte vaig veure una súper oferta que no podia deixar escapar de cap de les maneres! Es tractava d’una preciosa caixa amb tota la discografia original de Simon and Garfunkel més el mític concert del Central Park, tot en una presentació impecable i per només 8 lliures esterlines. Increïble! 8 pounds! 8 pounds pels 5 CDs originals de S&G més el DVD del concert d’acomiadament a NYC.

Ja se que a l’any 2009 no és gaire “fashion”, declarar-se fan de S&G. La primera vegada que vaig escoltar cançons de Simon & Garfunkel va ser quan anava a l’escola El Turó i la professora Carme va portar un disc recopilatori de les seves cançons. Recordo que a la portada d’aquell disc apareixien els dos músics caminant per una platja plena de gavines. Em sembla recordar que un d’ells portava una guitarra penjada a l’esquena, mentre caminava pensatiu mirant el terra, però d’això ara mateix no n’estic segur ja que han passat molts anys des d’aleshores. El que si recordo és que de seguida em van atrapar aquelles boniques melodies i aquelles dues veus tan ben sincronitzades. També recordo la dominant taronja de la portada del disc del que semblava una posta de sol. O potser era l’alba?

Després acabaria avorrint-los durant una temporada ja que la seva música em semblava massa ensucrada i finalment els acabaria desterrant dels meus gustos musicals. Era el moment d’escoltar Pink Floyd, Yes, King Crimson, Genesis, Jethro Tull, David Bowie...
Anys més tard, durant la dècada dels noranta, els meus gustos musicals van declinar cap alguns grups del Brit Pop com ara Radiohead, James, Suede, Blur, Pulp, Super Furry Animals,...o bé cap a grups americans molt més contundents com ara Pearl Jam, Soundgarden, Alice in Chains, Jane’s Addiction, Red Hot Chilli Peppers... Reconec que en aquells moments, m’hagués avergonyit si algú m’hagués enxampat escoltant alguna “cançoneta” de S&G. Quina estupidesa!

Però amb el pas dels anys els he tornat a trobar a faltar i molts cops, mentre esmorzo, m’agrada posar algun dels seus temes emblemàtics: “I am a rock”, “Scarborough fair”,.. Escoltar S&G em fa recordar tots aquells anys tan feliços a l’escola El Turó: me’n recordo d’aquella travessa que vam fer a la Vall d’Aran amb els professors Juli i Jacint, dels dies que vam passar a casa la professora Montse a Perelada, dels Carnestoltes a Can Sant Joan,...

Alguns de vosaltres us estareu preguntant: I què tenen a veure Simon & Garfunkel amb els teus paisatges matemàtics? La resposta és molt fàcil. Art Garfunkel a part de ser un magnífic cantant també va estudiar matemàtiques a la Universitat de Columbia. I per tant segur que va ser capaç de veure o imaginar magnífics paisatges matemàtics, potser alguna de les seves cançons podria haver estat inspirada en alguna geometria o simetria...o fins i tot en algun bonic teorema! Però d’això, per desgràcia, no en tinc cap prova!

Una tarda, ara farà quatre o cinc anys, mentre passejava per l’albufera de València el sol va començar a caure lentament mentre tota l’atmosfera es tenyia d’un preciós color ataronjat. Vaig veure dos personatges que estaven asseguts en un petit moll de fusta mentre contemplaven l’infinit. I de sobte vaig tenir una mena de “deja vu”, no sé per quin motiu, el meu cervell va recordar una portada d’un antic disc ja oblidat. A la portada d’aquell disc hi havia una fotografia de dos músics passejant per una platja. Un d’ells era també matemàtic. I tot semblava envoltat per una misteriosa i màgica posta de sol. O potser era l’alba?




dissabte, 4 de juliol del 2009

Micro paisatges matemàtics i geològics



Estimat amic fuflunaire:

L'altre dia vaig anar a casa de l'August a la recerca de fabulosos micropaisatges matemàtics. L'August és un almogàver modern que organitza expedicions geològiques, cates de vins, partides d'escacs i dinars inacabables en el seu refugi del Poblenou.

L'August és la reencarnació de Roger de Flor al bell mig de Granollers, però en comptes d'empunyar una espasa, acostuma a portar un martell de geòleg, una lupa binocular, una caixa sempre plena de minerals i la seva inseparable pipa de mariner que l'acompanya allà on va.

Un bon dia l'August em va fer notar que, efectivament , el món de les roques i minerals també és una font inacabable de micropaisatges matemàtics. Només cal un trípode, un bon objectiu macro i una mica de paciència per anar descobrint cristalls amb simetria esfèrica, romboedres, dodecaedres, cubs, cilindres i d'altres formes cristal·lines de l'apassionant món mineral.

Així que vaig agafar el trípode i la càmera i vaig anar a casa l'August. Va ser un viatge apassionant on vam descobrir centenars de micro paisatges matemàtics. Curiosament el nombre de paisatges matemàtics descoberts va ser inversament proporcional al nivell de vi que quedava a l'ampolla que hi havia damunt la taula. Cada cop em costava més enfocar aquells microminerals...Finalment vam haver de deixar aquell enriquidor viatge a través de l'objectiu de la càmera i vam acabar obrint una altra ampolla de vi mentre em donava unes lliçons magistrals sobre crista.lografia, roques magmàtiques, sediments i conglomerats metamòrfics.

L'August, que també és un sibarita i un bon gastrònom, també m'ha suggerit que es poden trobar molts paisatges matemàtics en el món de la gastronomia creativa (esferificacions, simetries radials, ...) Hem quedat un altre dia per fer la pertinent recerca i treure'n les conclusions que faci falta. Un dia us parlaré de la Societat Gastronòmica Secreta que l'August i una colla de professors van muntar ara ja fa uns anys en un local del Poblenou.

Espero haver atès d'alguna manera la petició que em vas fer en un post ara ja fa unes setmanes. Prometo, en un futur no molt llunyà, parlar d'espirals logarítmiques, de fractals, del número auri...perquè efectivament la mare natura és també una font inesgotable de paisatges matemàtics.

Atentament.

L'etern buscador de paisatges matemàtics.