Un bon dia el meu amic Ocaixi va decidir abandonar aquest món. No es tractava d'un suïcidi, ni molt menys. Simplement volia arrecerar-se en un lloc on ningú el molestés, un lloc on pogués estar pensant i divagant durant tot el temps que a ell li vingués de gust. Segles, si era necessari!
Un lloc on poder contemplar sense ser contemplat. Un lloc on poder pensar sense ser pensat. Un lloc on poder imaginar sense ser imaginat. Un lloc allunyat de la mirada i el pensament de la gent mediocre i vulgar d'aquest món.
Després de tants anys estudiant física teòrica i matemàtiques sabia perfectament on trobar els punts de connexió o traspàs cap a altres dimensions. A la Universitat de Ciències Físiques, Ocaixi havia cursat assignatures molt estranyes que parlaven de camps electromagnètics quàntics, de tensors espai-temporals, de mètriques de Schwarzschild, de contraccions de Lorentz...
No sé ben bé en quins càlculs s'havia basat per arribar a les conclusions a les que va arribar. El fet és que em va assegurar que en el meu pis del carrer Rogent hi havia una singularitat espai- temporal de primer ordre i em va demanar permís per accedir-hi.
Jo sempre he estat un incrèdul i de seguida vaig pensar que el meu amic Ocaixi patia una mena de bogeria o de psicosi i que estava seriosament trastocat. El cas és que vaig acabar accedint a les seves peticions.
Em va assegurar que la singularitat espai-temporal de primer ordre que havia localitzat en l'escàs territori del meu refugi de cinquanta metres quadrats era de tipus dinàmic. És a dir, les seves coordenades temporals variaven de forma més o menys aleatòria. Segons els càlculs que em va mostrar, la probabalitat màxima de superposició es trobava en un punt determinat i a una hora determinada de la nit.
Així que, a les 2:30 de la nit d'una agradable nit de tardor, Ocaixi es va dirigir lentament però amb decisió cap a un vell bagul que tenia en el menjador del pis. Jo ja feia anys que havia comprat aquell bagul a les Andròmines de Montcada i Reixac i gairebé no l'obria mai. Hi guardava una manta, uns discs de Mike Oldfield i una col.lecció de CIMOC. Per a mi, aquell bagul només era un simple objecte decoratiu. Però el que mai m'hagués pogut arribar a imaginar és que aquell bagul, que provenia de la República Oriental del Uruguay, acabaria sent una porta a una altra dimensió.
Ocaixi es va plantificar davant d'aquell bagul el va obrir amb molt de compte i s'hi va introduir molt lentament, mentre part del seu cos s'anava volatilitzant. Finalment el bagul es va empassar totalment l'Ocaixi i només en van quedar una samarreta i les seves bambes.
Em vaig quedar petrificat! L'Ocaixi tenia raó i els seus càlculs eren correctes. No estava boig, ni trastocat... els bojos érem tota la resta de la humanitat i ell simplement fugia de nosaltres.
Un lloc on poder contemplar sense ser contemplat. Un lloc on poder pensar sense ser pensat. Un lloc on poder imaginar sense ser imaginat. Un lloc allunyat de la mirada i el pensament de la gent mediocre i vulgar d'aquest món.
Després de tants anys estudiant física teòrica i matemàtiques sabia perfectament on trobar els punts de connexió o traspàs cap a altres dimensions. A la Universitat de Ciències Físiques, Ocaixi havia cursat assignatures molt estranyes que parlaven de camps electromagnètics quàntics, de tensors espai-temporals, de mètriques de Schwarzschild, de contraccions de Lorentz...
No sé ben bé en quins càlculs s'havia basat per arribar a les conclusions a les que va arribar. El fet és que em va assegurar que en el meu pis del carrer Rogent hi havia una singularitat espai- temporal de primer ordre i em va demanar permís per accedir-hi.
Jo sempre he estat un incrèdul i de seguida vaig pensar que el meu amic Ocaixi patia una mena de bogeria o de psicosi i que estava seriosament trastocat. El cas és que vaig acabar accedint a les seves peticions.
Em va assegurar que la singularitat espai-temporal de primer ordre que havia localitzat en l'escàs territori del meu refugi de cinquanta metres quadrats era de tipus dinàmic. És a dir, les seves coordenades temporals variaven de forma més o menys aleatòria. Segons els càlculs que em va mostrar, la probabalitat màxima de superposició es trobava en un punt determinat i a una hora determinada de la nit.
Així que, a les 2:30 de la nit d'una agradable nit de tardor, Ocaixi es va dirigir lentament però amb decisió cap a un vell bagul que tenia en el menjador del pis. Jo ja feia anys que havia comprat aquell bagul a les Andròmines de Montcada i Reixac i gairebé no l'obria mai. Hi guardava una manta, uns discs de Mike Oldfield i una col.lecció de CIMOC. Per a mi, aquell bagul només era un simple objecte decoratiu. Però el que mai m'hagués pogut arribar a imaginar és que aquell bagul, que provenia de la República Oriental del Uruguay, acabaria sent una porta a una altra dimensió.
Ocaixi es va plantificar davant d'aquell bagul el va obrir amb molt de compte i s'hi va introduir molt lentament, mentre part del seu cos s'anava volatilitzant. Finalment el bagul es va empassar totalment l'Ocaixi i només en van quedar una samarreta i les seves bambes.
Em vaig quedar petrificat! L'Ocaixi tenia raó i els seus càlculs eren correctes. No estava boig, ni trastocat... els bojos érem tota la resta de la humanitat i ell simplement fugia de nosaltres.