dimecres, 28 d’abril del 2010

Simetria III

Finalment, després de molts dies vagant per aquesta espessa selva, he trobat un riu enorme.  La meva salvació! Aquest riu és com una enorme serp arrossegant-se lentament per un infinit mar de vegetació.  
Quan era adolescent, jo sempre havia somiat en remuntar el riu Mekong o el riu Congo i anar a la recerca del cor de les tenebres. Allà on l'home blanc no hi havia posat mai els peus. Els pocs occidentals que ho havien intentat havien acabat totalment trastocats per la seva pròpia bogeria. Jo sempre havia volgut emular un d'aquells intrèpids exploradors del segle XIX, quan encara hi havia en el nostre planeta llocs verges per descobrir, punts misteriosos que encara no apareixien en els mapes...

Que trist! Ja no queden llocs per explorar, ni forats per omplir en els mapes: el nostre món s'ha fet petit. I per descomptat, tampoc queden intrèpids exploradors del segle XIX!  Només queden turistes del segle XXI! 
Jo, ara mateix, en comptes de remuntar aquest riu, només penso en deixar-me lliscar per ell i arribar al mar. Desitjo més que mai que aquesta aventura s'acabi, no vull acabar la resta dels meus dies llegint llibres de matemàtiques en un racó perdut d'aquesta selva mentre la malària acaba lentament amb la meva existència. Necessito tornar a la civilització. M'han d'ingressar urgentment en algun hospital i proporcionar-me una bona dosi de tractament antipalúdic. A més a més, els meus dolors d'esquena s'han despertat i ja no em queden Voltarens. Aquí no hi ha farmàcies de guàrdia, ni ambulatoris, ni res de res! Necessito amb urgència una visita al dentista. No sé quants dies fa que no em puc rentar les dents!

Necessito sortir d'aquest infern. Crec que aquesta calor i aquesta humitat m'estan afectant. Necessito arribar al mar. Si us plau! Vull arribar al mar!  És el que més desitjo en aquests moments de la meva existència!
Miro un cop més cap a l'infinit, però només sóc capaç d'enfocar el meus peus llagats i castigats pel sol del tròpic. Quína obsessió: com sempre, acabo pensant en l'estranya simetria dels meus peus.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Simetria II

Ja no sé quants dies han passat des que l'avió es va estavellar en aquesta maleïda selva. Això és un petit paradís tropical i la veritat és que no em falta de res. Fa dies que bec aigua del riu, menjo fruites exòtiques dels arbres, i fins i tot he arribat a caçar algun petit mamífer i un parell d'aus.

Quan jo era petit somniava en ser un Robinson Crusoe i perdre'm en una illa deserta. Durant molts anys aquest ha estat un desig o un somni recurrent per escapar d'una avorrida,  monòtona i previsible  vida d'oficinista en aquella ciutat tan grisa.

Ara però, me n'adono que això no és gens divertit. Fa dies que no em puc canviar els calçotets i se m'està llagant el cul, sospito que dec haver haver agafat alguna mena de paràsit per culpa d'aquesta aigua, fins i tot em sembla haver estat fiblat per algun mosquit portador de la malària. Em trobo feble i tincs nàusees. No sé si duraré molts dies en aquestes condicions.

Haig d'escapar-me d'aquesta selva, haig d'arribar a algun lloc on algú em pugui ajudar. Necessito tornar a la civilització. El que donaria ara per un pollastre a l'ast de la Girella, com m'agradaria saber si el Barça ha tornat a guanyar la lliga, fins i tot trobo a faltar aquells apassionants fulls de càlcul i desitjo tornar a obeïr cegament al gran fill de puta del meu "jefe"!

Per què els humans sempre desitgem allò que no tenim?  Per què m'he passat mitja vida desitjant això i ara que ho tinc només faig que pensar en tornar allà on era?

Em sento feble, molt feble. Abaixo els ulls i contemplo una vegada més l'estranya simetria dels meus peus.