dilluns, 27 de desembre del 2010

Somriures llunyans i feliç 2011


















Per a tots vosaltres uns quants somriures d'aquesta meravellosa gent que vaig conèixer aquest estiu  a Indonèsia.  Malgrat les greus dificultats econòmiques, les malalties tropicals i les catàstrofes naturals (terratrèmols, volcans i tsunamis) amb les que estan acostumats a "conviure" són gent alegre i optimista que transmeten ganes de viure. El seu record em continua provocant bones vibracions i pau espiritual. Així que m'agradaria compartir amb tots vosaltres aquestes sensacions tan íntimes i personals. Si aconsegueixo que aquestes imatges us hagin provocat un lleu somriure em donaré per satisfet.

Que tingueu tots un molt bon any 2011. Sobretot que hi hagi salut, amor i pau d'esperit!

(Aquest bloc estarà tancat durant unes setmanes)

dilluns, 13 de desembre del 2010

Hiperespai sideral


Voldria aturar aquesta maleïda nau però la inèrcia de l’anterior propulsió m’obliga a fer una brusca maniobra per esquivar dos enormes meteorits que havien sorgit espontàniament de les coordenades (1280,680). El radar de la nau m’indica la presència d’altres cossos flotants dirigint-se inexorablement cap a mi des d’altres coordenades espacials.

Decideixo actuar i connectar el làser quàntic d’impulsos per tal d’intentar destruir aquests maleïts sòlids en suspensió. Disparo i encerto! L’enorme roca es divideix en dues roques amb la meitat de massa que surten projectades en dues trajectòries rectilínies divergents. La seva velocitat, però, s’ha incrementat per culpa del teorema de la conservació de la quantitat de moviment. Maleïdes lleis de la física!
Torno a disparar i torno a encertar. Les dues roques es tornen a dividir en dos, que a la vegada es divideixen en dues més. Estic perdut: creixement exponencial de meteorits! Cada cop hi ha més petits meteorits i aquests es mouen més ràpidament. Hauré d’afinar bé la punteria si no vull acabar desintegrat per una d’aquestes maleïdes pedres siderals.

El radar de la nau m’indica que un petit meteorit està a punt de xocar per darrera. S’activa l’alarma d’emergència. S’ha acabat! No hi ha temps per intentar una nova maniobra, el tinc a sobre...en menys de 4 segons jo i la meva nau quedarem totalment desintegrats. Estic paralitzat, tinc por a la mort. Però serà un segon, una fracció de segon,... segur que ni ho notaré. Tan de bo ja hagués passat aquest fatídic moment i ja estigués convertit en pols interestel·lar. Flotant eternament en aquest espai infinit...

Per sort! En un darrer acte de desesperació pitjo el botó d’hiperespai i apareixo aleatòriament en un altre punt de la pantalla altra vegada envoltat de meteorits que, persistents i incansables, es dirigeixen cap a mi. La partida continua!