Un bon dia el meu amic Ocaixi va decidir abandonar aquest món. No es tractava d'un suïcidi, ni molt menys. Simplement volia arrecerar-se en un lloc on ningú el molestés, un lloc on pogués estar pensant i divagant durant tot el temps que a ell li vingués de gust. Segles, si era necessari!
Un lloc on poder contemplar sense ser contemplat. Un lloc on poder pensar sense ser pensat. Un lloc on poder imaginar sense ser imaginat. Un lloc allunyat de la mirada i el pensament de la gent mediocre i vulgar d'aquest món.
Després de tants anys estudiant física teòrica i matemàtiques sabia perfectament on trobar els punts de connexió o traspàs cap a altres dimensions. A la Universitat de Ciències Físiques, Ocaixi havia cursat assignatures molt estranyes que parlaven de camps electromagnètics quàntics, de tensors espai-temporals, de mètriques de Schwarzschild, de contraccions de Lorentz...
No sé ben bé en quins càlculs s'havia basat per arribar a les conclusions a les que va arribar. El fet és que em va assegurar que en el meu pis del carrer Rogent hi havia una singularitat espai- temporal de primer ordre i em va demanar permís per accedir-hi.
Jo sempre he estat un incrèdul i de seguida vaig pensar que el meu amic Ocaixi patia una mena de bogeria o de psicosi i que estava seriosament trastocat. El cas és que vaig acabar accedint a les seves peticions.
Em va assegurar que la singularitat espai-temporal de primer ordre que havia localitzat en l'escàs territori del meu refugi de cinquanta metres quadrats era de tipus dinàmic. És a dir, les seves coordenades temporals variaven de forma més o menys aleatòria. Segons els càlculs que em va mostrar, la probabalitat màxima de superposició es trobava en un punt determinat i a una hora determinada de la nit.
Així que, a les 2:30 de la nit d'una agradable nit de tardor, Ocaixi es va dirigir lentament però amb decisió cap a un vell bagul que tenia en el menjador del pis. Jo ja feia anys que havia comprat aquell bagul a les Andròmines de Montcada i Reixac i gairebé no l'obria mai. Hi guardava una manta, uns discs de Mike Oldfield i una col.lecció de CIMOC. Per a mi, aquell bagul només era un simple objecte decoratiu. Però el que mai m'hagués pogut arribar a imaginar és que aquell bagul, que provenia de la República Oriental del Uruguay, acabaria sent una porta a una altra dimensió.
Ocaixi es va plantificar davant d'aquell bagul el va obrir amb molt de compte i s'hi va introduir molt lentament, mentre part del seu cos s'anava volatilitzant. Finalment el bagul es va empassar totalment l'Ocaixi i només en van quedar una samarreta i les seves bambes.
Em vaig quedar petrificat! L'Ocaixi tenia raó i els seus càlculs eren correctes. No estava boig, ni trastocat... els bojos érem tota la resta de la humanitat i ell simplement fugia de nosaltres.
Un lloc on poder contemplar sense ser contemplat. Un lloc on poder pensar sense ser pensat. Un lloc on poder imaginar sense ser imaginat. Un lloc allunyat de la mirada i el pensament de la gent mediocre i vulgar d'aquest món.
Després de tants anys estudiant física teòrica i matemàtiques sabia perfectament on trobar els punts de connexió o traspàs cap a altres dimensions. A la Universitat de Ciències Físiques, Ocaixi havia cursat assignatures molt estranyes que parlaven de camps electromagnètics quàntics, de tensors espai-temporals, de mètriques de Schwarzschild, de contraccions de Lorentz...
No sé ben bé en quins càlculs s'havia basat per arribar a les conclusions a les que va arribar. El fet és que em va assegurar que en el meu pis del carrer Rogent hi havia una singularitat espai- temporal de primer ordre i em va demanar permís per accedir-hi.
Jo sempre he estat un incrèdul i de seguida vaig pensar que el meu amic Ocaixi patia una mena de bogeria o de psicosi i que estava seriosament trastocat. El cas és que vaig acabar accedint a les seves peticions.
Em va assegurar que la singularitat espai-temporal de primer ordre que havia localitzat en l'escàs territori del meu refugi de cinquanta metres quadrats era de tipus dinàmic. És a dir, les seves coordenades temporals variaven de forma més o menys aleatòria. Segons els càlculs que em va mostrar, la probabalitat màxima de superposició es trobava en un punt determinat i a una hora determinada de la nit.
Així que, a les 2:30 de la nit d'una agradable nit de tardor, Ocaixi es va dirigir lentament però amb decisió cap a un vell bagul que tenia en el menjador del pis. Jo ja feia anys que havia comprat aquell bagul a les Andròmines de Montcada i Reixac i gairebé no l'obria mai. Hi guardava una manta, uns discs de Mike Oldfield i una col.lecció de CIMOC. Per a mi, aquell bagul només era un simple objecte decoratiu. Però el que mai m'hagués pogut arribar a imaginar és que aquell bagul, que provenia de la República Oriental del Uruguay, acabaria sent una porta a una altra dimensió.
Ocaixi es va plantificar davant d'aquell bagul el va obrir amb molt de compte i s'hi va introduir molt lentament, mentre part del seu cos s'anava volatilitzant. Finalment el bagul es va empassar totalment l'Ocaixi i només en van quedar una samarreta i les seves bambes.
Em vaig quedar petrificat! L'Ocaixi tenia raó i els seus càlculs eren correctes. No estava boig, ni trastocat... els bojos érem tota la resta de la humanitat i ell simplement fugia de nosaltres.
4 comentaris:
I want to vanish, this is my fondest wish... bé ara per ara no és el meu desig més profund, ni crec que tampoc de qui va escriure aixó, l'Elvis Costello però...
Hosti tú! Això de les mates, de la física, s'està posant prou interesant! Aquesta particularitat d'aquest bagul la podries aprofitar rollu How To Be John Malkovich... recordes aquella peli en que hom es podia transportar a unaltra realitat (en aquest cas a la realitat anomenada "Jon Malkovich")?... Els paios que descubriren aquella singularitat espai-temps es van fer d'or cobrant "entrada" a tot aquell que volia fugir d'aquest món de mones.
Pensat-ho. Pots fer negoci (i molts de favors) amb aquesta troballa de l'Ocaixi qui, per cert, descansi en pau (quànticament parlant).
Tot té una explicació!...., casualment sempre he tingut informació priviligiada....., sempre he tingut l'habilitat de lligar històries increibles, trobant explicació/sol·lució a situacions imposibles....., i m'esplicaré....., fa uns quants anys, vaig organitzar un festival de "performance" al A.B.I., aquest festival era l'evolució natural de les macrofestes que fèia a casa des de temps immemorial..... (en aquelles festes no només gaudiem d'una gastronomia, sempre exòtica, molt aromàtica, ni tampoc era per la música (punxada o en directe), ni per les exposicions de pintures, escultures, video-montatges, lectures de poemes, ni per les coreografies creades exclusivament per la festa, ni pels meus "solos" de saxo!...., tot aquell brou fent xup-xup va degenerar en la sèrie de trobades culturals..... : Art"n"musik, Perform"n"art, Perform"n"dansa, etc. .... gràcies a aquets festivals vaig conèixer alguns membres de la P.A.P.A., en concret la Rosa Grau Amorós .... la reina de les performances, una de les primeres actrius/performances, a la seva casa durant molts anys es vàren fer trobdes especials/espacials ...., a més de ser la seu d'aquesta singular formació de performers vanguardistes d'un art escènic minoritari però plè de ritme i vida. Resulta que un dia parlant amb el Ricard li dic que vindrà la Rosa Grau Amorós...."no fotis".. a casa meva m'arriven moltes cartes per ella i per la P.A.P.A. .
Conclusió .... m'es d'un viatge intergalàctic es fa fer en aquelles trobades de performers sonats i beguts, que fan que una reunió degeneri en una festa total, ara estic segur que algún performer es va deixar una porta d'accés a un pasadís extra-temporani oberta.... amagada per un espai/temps invisible, només trobada per l'Ocaixi ....., Ricard, tranquil, al teu pis no hi ha fenòmens para-normals.... son els efectes de les resaques de les performances.... per cert, si no heu gaudit mai d'un espectacle així, us recomeno fer una festa nocturna a Ca l'Orwell!.
Per cert..... qué pot tenir de matemàtica una data com la del 14-07-1959 .... Ara han fet una sèrie de re-emisions de programes televisius realitzats/produits als estudis de Miramar....., resulta que el mateix dia que va nèixer la meva germana gran, va nèixer la T.V. a casa nostra....., el mateix dia (diferent any) de la revolució francesa...... 14-07-1959:
un i cuatre son cinc i set son dotze que son tres i un cuatre i nou tretze que son cuatre i cinc que son nou i nou divuit que son nou..... com veieu el nou es repeteix, .... nou és la novetat, i aquesta novetat es repeteix...., la crisi és nova, la crisi es repetirà..... aixó vol dir que tenim problemes per molt....., potser hauriem de trobar una sol·lució matemàtica/guariment per sortir-nos el més aviat posible!..
Quan vaig llegir aquest post no em vaig adonar que el títol de l'article en realitat era una metàfora amb la vida del Ricard, que potser era ell qui entrava en un espai vectorial uvicat fora de les línies temporal/espaials, que era ell qui en realitat desapareixia ......... no vull pensar que s'ha cansat d'escriure, no vull ni pensar que ha esgotat la mina que ens omplia cada cop que entravem en la dimensió creada pel fotògra/físic/viatger, desitjo tant tornar a retrobar-me amb les experiències (sucoses sempre) i gaudir un cop més per recarregar energies renovables amb les injeccions d'espais, plans, representacions gràfiques, interseccions, formes geomètriques, etc...., però potser ha estat en Nakamura qui ha desfet l'encís...... perque des de Glasgow va venir a BCN.... trencant qualsevol idea establer-ta pels gurús de les teletransportacions.... Ricard surt del vector viatger que t'ha fet deixar temporalment (esperem tots) aquests paisatges matemàtics
Publica un comentari a l'entrada