La semiesfera de l'horror

Avui he vist a les notícies que uns supervivents de les bombes de Hiroshima i Nagasaki eren rebuts a l'ajuntament de Barcelona i al Parlament de Catalunya per una representació dels nostres polítics.

Aquests japonesos estan fent un viatge per explicar els horrors que van viure durant els anys posteriors a les bombes que es van llançar al Japó el 6 i el 9 d'Agost de l'any 1945.

Es calcula que només a Hiroshima, la bomba atòmica va matar a més de 130.000 persones d'una població total de mig milió d'habitants, causant uns altres 100.000 ferits i destruint quasi tota la ciutat.
63 anys més tard d'aquella brutalitat, a l'any 2008, encara queden HIBAKUSHES (així és com s'anomenen els supervivients de la bomba atòmica) que denuncien aquella tragèdia amb l'esperança que no es repeteixi mai més.

Per desgràcia, sembla que la humanitat no ha escarmentat amb el tema de les armes nuclears i molts països continuen provant, experimentant i emmagatzemant armament nuclear.
França, Estats Units, Corea del Nord, Iran, Gran Bretanya, Rússia... Sembla que els humans no aprenem. Així d'estúpids som!

El passat 5 d'Agost a les 12 de la nit vaig estar contemplant aquesta semiesfera de l'horror que els habitants d'Hiroshima han volgut deixar tal i com va quedar des d'aquell fatídic dia en que va caure aquella maleïda bomba i va acabar amb la vida de milers i milers de persones.

Aquella nit jo no vaig poder pensar gaire en les matemàtiques, ni en la geometria, ni en els números,...L'endemà al matí, a les 8 i 15 minuts (hora en que va caure la Bomba Atòmica a Hiroshima) els minuts de silenci i la pregària multitudinària per totes aquelles víctimes ens va fer estrèmer el cor i l'ànima a tots aquells que ens trobàvem davant del Parc de la Pau a Hiroshima.
No vaig poder evitar contenir moltes llàgrimes. Llàgrimes d'emoció, de ràbia, de frustració...també vaig pensar que en realitat jo tenia molta sort d'haver nascut en una altra època i en un lloc allunyat de la barbàrie i de la guerra.

La resta del dia va ser un dia Festiu, per la pau del planeta, per no oblidar els errors del passat, per recolzar els hibakushes que encara queden vius i que sovint són discrimiants o oblidats per la seva societat. Va ser un dia que no oblidaré mai!

Des d'aquí un record per tots aquells simpàtics japonesos que vaig tenir l'ocasió de conèixer en un dels dies més emotius de la meva vida.