divendres, 20 de juny del 2008

Feix de plans


El primer cop que vaig sentir a parlar d’un feix de plans va ser quan estudiava COU. Bé, segur que n’havia sentit a parlar anteriorment però el que no m’havia imaginat fins aleshores es que fos possible descriure un feix d’infinits plans amb una simple equació.

El Sr. Pedemonte sempre ens deia mentre anava fumant el seu Winston:

-Un haz de planos ustedes se lo tienen que imaginar como un libro abierto. Cada hoja de este libro es uno de los planos que forman el haz. La portada de este libro es el primer plano que describe la primera ecuación y la contraportada es el último plano que también queda descrito por la segunda ecuación. Si multiplicamos la segunda ecuación por el parámetro landa y de forma continua y sumamos las expresiones resultantes vamos obteniendo las infinitas ecuaciones de los planos que componen las páginas de este libro.
Aleshores totes les classes es feien en castellà i els professors podien fumar a classe!

El Sr. Pedemonte va morir ja fa uns anys però les seves explicacions encara romanen en meva memòria. El Sr. Pedemonte no era especialment simpàtic, però era un home curiós, un bon professor, era concís, poc xerraire, metòdic,... explicava el mínim de teoria i després treia alguns “voluntaris” a la pissarra per resoldre els problemes mentre ell ens anava mirant i s’encenia un cigarret darrera un altre mentre durava la classe.

De tan en tant també mirava descaradament les cuixes d’una alumna que seia a la primera fila.

No portava cap llibreta ni cap llibre... ens dictava directament els exercicis de memòria, ho tenia tot guardat en el seu cap. Potser per a molts era un home escanyolit, gris,...una espècie de funcionari de les matemàtiques sorgit de l’època franquista. M’havien explicat que en la seva joventut havia jugat a futbol en un equip professional, però els anys havien passat i els darrers anys de la seva vida els va dedicar a ensenyar matemàtiques en una acadèmia privada que aleshores tenia una mena de sucursal a la Via Laietana de Barcelona.

Deien que tenia una memòria prodigiosa: entre classe i classe jugava una partida d’escacs mental amb un altre professor de l’acadèmia.

Quan vaig acabar aquell curs ja no vaig tornar a veure mai més al Sr. Pedemonte. Al cap d’uns anys em vaig trobar un altre molt bon professor de l’acadèmia, el Sr. Plandiura, en el llarg passadís d’intercanvi de línies de Metro a Sants i crec que va ser ell que em va explicar que el pobre Sr. Pedemonte havia mort no sé si a conseqüència de la seva addicció al tabac o per alguna altra causa. La qüestió és que el Sr. Pedemonte ja no explicaria mai més a ningú que era un feix de plans, o una matriu inversa, o el Teorema de Rouché Fobenius, ni trauria mai més ningú a la pissarra...ni tornaria a mirar les cuixes de les alumnes de la primera fila!

Particularment mai vaig parlar una paraula amb el Sr. Pedemonte, per a mi simplement era un senyor que m’explicava les matemàtiques d’una manera senzilla i entenedora, amb una capacitat de síntesi brutal. Tampoc el recordo com el millor professor que hagi tingut al llarg de la meva vida d’estudiant, ja us he dit que no era especialment simpàtic.

Però a vegades, quan veig un “feix de plans”, per alguna estranya raó els meus circuits neuronals s’activen de tal forma que veig aparèixer al Sr. Pedemonte.

Us heu parat mai a pensar en la quantitat de persones que heu conegut al llarg de la vostra vida i que no heu tornat a veure mai més? Persones amb les que en algun moment de la vostra existència heu coincidit. Unes paraules, unes frases, una mirada, unes explicacions, uns mesos, potser uns dies.. o fins i tot unes hores o uns minuts. I de sobte les vostres trajectòries vitals han divergit per sempre més.

No us estic parlant de familiars, ni d’amics, ni coneguts,... simplement d’aquells milers d’éssers humans que el destí ha interposat, a vegades de manera capritxosa a vegades per necessitat, a les vostres vides.

Un record amb respecte pel meu admirat i desconegut Sr. Pedemonte. Que la seva ànima descansi eternament en el paradís de l’abstracció matemàtica!

2 comentaris:

XAVI-E ha dit...

I tant que el recordo! A mi em feia un parell d'asignatures, física i mates. I recordo q alguna vegada vem xerrar una estona, sobretot els dilluns a la tarda, quan feiem física (de 3er) i aleshores erem a classe 2 o 3. És curiós però no recordo la seva cara.... sempre q penso en ell em ve al cap la imatge del mossen adidas de reixac. Potser és una imatge que canvia de pla dins el meu cervell i la seva imatge la he posat en un altre pla, en la cara d'una altre persona, que tampoc recordo ara però que algun dia, quan la vulgui recordar em mostrarà la cara del sr. Pedemonte, però no ho sabré.
Que descansi en pau en el seu paradís matemàtic particular!

Anònim ha dit...

Jo no tinc el redord d'haver conegut aquest virtuós de les matemàtiques, però potser en algún moment les nostres trajectories es varen trobar, i potser inclús vàrem tenir un intercanvi de paraules, com: Dispensi, qué sap on él el Carrer de Sant Salvador?; per saber si em vaig trobar amb aquest profesor, hauria de tenir una fotografia, i fer ús d'una memòria oxidada, potser hagués estat una trobada, però en vaig conèixer d'altres mestres de tots els àmbits i matèries, però dins les matemàtiques anomenaré al Pfr. Segura, una mena d'erudit capaç de plantejar problemes amb solució aparentment fàcil, però que amgaven una resposta imposible, com imposible és per a mí re-escriure algún dels problemes sense solució!.
Joan.
P.D. aquest blog és un vici, intemporal, no cal seguir l'ordre cronològic, és una versió d'un "Rayuela" qualsevol!....