Avui he tornat a somniar en un antic poema que apareixia en aquell llibre quadrat de color blau que jo tenia quan estudiava primer de BUP. La veritat és que aquell poema em va impactar des del primer moment en que el vaig llegir o sentir. Potser va ser aquell professor anomenat Pedro Alonso que ens el va llegir un dia en una classe de literatura castellana.
En el somni jo fugia d'algú o d'alguna cosa que ara sóc incapaç de recordar. El que si recordo clarament és que una dona vermella no deixava d'observar-me i de seguir-me en tot moment. Això em generava un estat d'angoixa creixent. Recordo vagament que jo intentava amagar-me al mig d'un camp d'oliveres, però no hi havia manera de defugir la seva mirada inquisitiva i permanent. Tot era força estrany, fins i tot recordo que la realitat en la que jo em trobava estava pixelada o quadriculada i això, d'alguna manera, em feia sentir por. Molta por.
Després de caminar molts i molts quilòmetres per les muntanyes de Sierra Morena, per fi em treia de sobre aquella mala puta que m'estava fent passar tanta angoixa en el meu propi somni. Al final del camí jo hi veia una ciutat, una muralla, unes torres... Però de sobte una altra dona de color lila apareixia davant meu i em deia que no podia continuar caminant mentre no em treiés aquelles sabates tan pesades que portava. Jo, estupefacte, mirava les meves sabates i comprovava com aquestes estaven folrades de plom i de cadenes. Aleshores jo m'angoixava i fins i tot em fotia a plorar com un nen petit. La dona de color lila, al final, em deia, que no em preocupés, que ella em deixava un cavall per poder arribar aquella ciutat medieval tan bonica.
Així que jo una mica alleujat pujava a sobre d'aquella majestuosa euga negra i començava a galopar emocionat cap aquella llunyana ciutat. Era negra nit, però la lluna plena il.luminava el nostre camí, i el gèlid vent de la Sierra em tallava la cara i em mantenia despert. Aquell camí semblava no tenir final, però la nit era eterna i les meves ganes d'arribar al meu destí eren enormes.
De sobte, un crit esfereïdor em feia aturar bruscament. Jo havia recordat el final del poema. M'havia de despertar com fos. Havia de tornar enrere. No podia acostar-me més a aquelles muralles, a aquelles torres, a aquella ciutat.
Per sort, m'he despertat a temps!
