Aquella vella locomotora havia estat transportada feia més de cent anys des de la ciutat anglesa de Manchester. Aquelles imponents màquines tractores havien estat fabricades a la Beyer Peacock Ltd. i posteriorment havien travessat l’oceà atlàntic a bord de vells i enormes vaixells de vapor. Quantes persones haurien treballat per construir aquelles vies de tren? Quanta gent s’hi havia deixat la salut i la vida per portar totes aquelles tones de ferro fins aquell desert situat a més de 3000 metres d’alçada?
La primera ruta ferroviària a Bolívia va ser la del ferrocarril Uyuni-Antofagasta i es va inaugurar a finals del segle XIX. Per ella hi circulaven vagons carregats amb plata i estany, provinents de les mines de Huanchaca. Aquells preciosos carregaments havien d’arribar a la ciutat portuària d’Antofagasta on es processava el mineral o bé es carregava en enormes vaixells de vapor.
El tren havia arribat a Bolívia amb una gran expectació social. La simple imatge d’una locomotora representava el símbol del progrés. Qualsevol novetat relacionada amb el tren que vingués d’Europa era celebrada amb una gran i solemne inauguració. La “febre del tren” va ser relativament breu ja que de seguida es va poder comprovar que els trens s’emportaven els minerals, i en canvi el progrés i la riquesa no arribaven mai a les pobres terres bolivianes.
Ara ja feia molts anys que tota aquella activitat havia iniciat la seva decadència i finalment la seva desaparició definitiva. Aquells fòssils tecnològics del passat es resistien a desaparèixer i lluitaven contra el pas del temps i dels elements meteorològics.
Encara ara, durant les fredes i solitàries nits d’hivern, es poden sentir els esperits que romanen atrapats en tots aquells laberints d’òxid metàl·lic .
Encara ara, si un escolta amb atenció, es poden sentir els crits del maquinista ordenant augmentar la pressió de la caldera. Encara es pot escoltar la veu de tots aquells indígenes que van dedicar les seves vides a transportar totes aquelles travesseres, rails, i esquelets metàl·lics fins aquell altiplà ... mentre mastegaven fulles de coca per poder aguantar les llargues i inacabables jornades laborals en condicions de semi-esclavisme.
Mentrestant el vent, els canvis de temperatura, la humitat, les tempestes de sorra continuen rovellant i desgastant aquests enormes fòssils mecànics que van regnar durant tots aquells anys i que es resisteixen a desaparèixer per sempre més.
Així és la vida!
6 comentaris:
Un dia uns amics van venia a casa ...., fèiem un sopar, compartiem unes rialles, després veuriem unes diapositives de viatges imposibles, de rutes increibles, amb imatges, colors, expresions geològiques explosives, o colors gastronòmics molt originals ....... totes aquelles novetats per a mí àltament desconegudes vàren pendre vida en forma d'un anhel viatger al que donaria forma uns anys més tard. Aquell audiovisual va ser molt original, les notes de la Tressa ens van fer de guia en el nostre viatge del 2004, però hi ha un petit detall, aquesta estació d'enllaç boliviana no la vàrem visitar, per tant tenim aquesta feina a fer..... tornarem, perque el lloc és maravellós, i fèia temps que volia donar-vos les gràcies per induir-nos a l'aventura, per cert, la foto que m'acompanya és: "lo joan tastant la sal del salar d'Uyuni", per cert, quin mal gust que té ..... "abans de ser transformada"
Yo conozco ese lugar desolado, atrapado por el interminable viento del desierto altiplánico. Yo pasé una noche a 10 grados bajo cero durmiendo en una de esas locomotoras. La experiencia fué increíble. Yo también me imaginé o pude sentir a todos esos espíritus del pasado que merodeaban por el lugar. Ese es un lugar único en el mundo! Y espero que nunca lo conviertan en un museo... el lugar ya es un museo en si al aire libre, y debe quedar tal y como está. Lo bonito de ese lugar es precisamente ese abandono, esa decadencia, ese eterno "deja vu" de una época que fué y que nunca más volverá a ser.
Como tu muy bien dices al final de tu relato. Así es la vida!
Un saludo.
Carlos C.M.
Hola!
Jo fa vuit anys que vaig visitar aquest lloc. Va ser una experiència única i irrepetible. Recordo, però, que tots els voltants estaven plens de porqueria: papers, ampolles de vidre trencades, bosses de plàstic,...un autèntic femer de merda. De totes formes em va agradar molt. La veritat és que la imatge d'aquelles antigues màquines de tren rovellades en mig d'aquell paisatge desèrtic va ser un autèntic shock pels meus sentits. Si mai torno a Bolivia, estic segur que tornaré a aquest lloc sense cap mena de dubte.
Viva Bolivia!!!!
El país sudamericà més autèntic!
Joan
Ep Ricard,
doncs malauradament no hi vam a aquest cementiri de trens. El nostre conductor que ens havia de portar al salar va arribar tardíssim i ens vam haver de saltar el cementiri per poder creuar el salar i arribar a l'hostal on vam dormir! Però bueno, com que allà hi tornarem algun dia segur intentarem fer una parada a aquest indret que , al igual que tot el país, deu ser màgic!
Salutacions!
PD - Demà anem cap a Myanmar! :)
Ustedes los españoles saquearon Bolivia durante siglos y no dejaron más que miseria y corrupsión.
y ahora vienen con su rey a desirnos que somos paises hermanos.
Vayanse al carajo!
Viva Bolivia
Señor "Boliviano", al parecer, o no ha leido el contenido de este blog, o no lo ha entendido...., no se trata de justificar nada ni a nadie .....¿cree usted que hay que remontarse a los orígenes de la humanidad para ser conscientes de cuántos expolios o injusticias se han cometido?, y no dice nada de las que se siguen cometiendo...., el estudio de la humanidad no se reduce a explicar/justificar los últimos años...., le recomiendo que revise un poquito la historia, se dará cuenta de la realidad, y si tiene capacidad descubrirá que en todas partes siempre ha habido algún damnificado, que ustedes no han sido los únicos que han padecido...., porque... ¿y los que habitaban esas tierras antes de llegar ustedes?...., a veces hay que comprender la historia tal y como ha sido, con el objetivo de aprender de ella para no caer en el mismo error...., de todos modos, y recuperándo el espacio de este artículo, que precisamente lo que intenta mostrar al mundo sea la belleza que atesoran los altiplanos Andinos ... quizás así en su país encuentren una nueva fuente de ingresos ....., de todos modos gracias por su comentario!, la pena es que no ha dejado su nombre para dirigirle a usted este escrito.
Un saludo afectuoso de alguien que visitó su pais, y se enamoró de la belleza que atesora, y que,pese a comentarios como el suyo,espero volver a visitar.
Joan.
Publica un comentari a l'entrada