He entrat mig moribund en un petit temple que es trobava amagat en aquesta interminable selva. Pensava que ja no trobaria cap vestigi de presència humana. Aquí, però tampoc sembla haver-hi ningú. Aquest temple em pot donar pistes del lloc del planeta on em trobo i potser em podria guiar cap a la meva salvació. És un temple budista, dec estar perdut en algun paratge remot de Laos, Cambodja o Vietnam. Fins i tot, no descarto que em trobi en algun remot punt de Birmània. El cas, és que jo pensava que em trobava en alguna illa remota d'Indonèsia. I això podria explicar que a hores d'ara encara ningú no hagi pogut posar-se en contacte amb mi.
Fa setmanes o potser mesos que vaig perdre el contacte amb la meva estimada civilització occidental. Sembla que ningú s'ha molestat en intentar localitzar-me. A la feina, algú ja em deu haver substituït, i per descomptat que ja fa setmanes que al meu poble ja deuen haver celebrat els meus funerals. Una sensació de tristesa m'envaeix. Inevitablement penso amb el meus pares, les meves germanes i amb tota la gent que m'ha estimat d'una manera o una altra.
Aquests dies, mentre m'arrossegava com un cuc per la selva he anat repassant mentalment tota la meva existència. M'he recordat dels vells amics, dels olors i racons de Barcelona, de les partides d'escacs amb l'August al Kasparo, de la societat gastronòmica del Poblenou, dels sopars a la Barceloneta, de les xerrades i trobades místiques i cibernètiques al carrer Rogent, de les travesses pels Pirineus seguint la GR-92, dels dinars amb l'Ocaixi al restaurant japonès del carrer Vèlia... Ara farà una o dues setmanes que em vaig quedar mig adormit a dins d'aquella mosquitera i em va venir al cap aquella travessa pels boscos de Navarra.
En el meu interior encara ressonen aquelles paraules màgiques: "Buenas tardes a todos! Fuera està lloviendo!"
La salvació, però, deu estar molt a prop. Contemplo aquestes espirals d'ensems que pengen del sostre mentre es consumeixen lentament. És evident que més tard o més d'hora algun ésser humà apareixerà per aquí i aleshores jo estaré salvat. No deixo de pensar mentre contemplo aquestes boniques espirals tridimensionals.
Definitivament. Estic salvat!
