Ni una sola paraula

Ocaixi versus Ocaixi

Avui farà dos o tres anys, en una trista i gris tarda de tardor, que l'Ocaixi va venir a fer una partida d'escacs al meu antic refugi del carrer Rogent. Aquella no va ser una partida d'escacs qualsevol, ni molt menys. Va ser una partida d'escacs on l'Ocaixi es va enfrontar contra el més temible enemic que podia haver tingut: ell mateix. 

Aquella partida semblava no tenir fi. Talment com si es trobés immers en un conte del Borges, semblava que aquella havia de ser una partida de durada infinita. Quan a l'Ocaixi se li acudia una bona jugada, ell mateix era capaç de trobar-ne la solució. Quan estava a punt de crear una estratègia que l'havia de dur a una victòria segura, l'Ocaixi s'anticipava contundentment i no es deixava sorprendre de cap de les maneres.

Les hores es van anar succeint i  l'Ocaixi va persistir pacientment tot esperant que ell mateix tingués algun petit defalliment. Però l'altre Ocaixi també pensava que més tard o més d'hora el seu alter ego acabaria claudicant davant la impossibilitat de trobar una jugada guanyadora. 

L'Ocaixi semblava condemnat a jugar una partida sense fi, una partida amb milions de combinacions possibles i les seves respectives solucions previstes anticipadament. Una partida eterna, una partida infinita, un bucle sense sortida. Quan de sobte...