dijous, 9 de juny del 2011

GR-174





Tot va començar una plujosa tarda de gener en el Bonpreu del carrer San Antoni Maria Claret  amb Dos de Maig. Em trobava remenant a la secció de vins quan, de sobte em vaig trobar amb una ampolla que em va cridar poderosament l'atenció. Es tractava d'un vi del Priorat anomenat GR-174! Si, tal i com ho heu sentit o llegit. Era possible que un vi portés el nom d'un Sender de Gran recorregut o Gran Randoné com diuen els gavatxos? No es tractava pas d'un error! El GR-174 és un camí que travessa la bonica comarca del Priorat i el vi que portava aquell nom era l'essència destil·lada de les vinyes que vorejaven aquell magnífic sender.

Sense pensar-m'ho dos cops, vaig comprar-me aquella ampolla amb aquella emblemàtica etiqueta i vaig començar a fer aquell màgic camí entre camps de vinyes i llicorella. Des del Coll de la Teixeta vaig dirigir el meus passos cap a Porrera., amb un magnífic i càlid sol d'hivern que m'acompanyava mentre contemplava  els primers barrancs del Priorat. Caminant com un animal salvatge, degustant amb breus glopets aquell fantàstic elixir de vinya. Una gèlida nit a Porrera, unes partides al futbolin al bar del poble i finalment me'n vaig anar a dormir a Ca La Bienvenida.

L'endemà vaig seguir caminant per una antiga geodèsica abandonada que s'enfilava pendent amunt, entre boscos d'alzina i més camps de vinya. El meu proper destí seria Falset. I des de Falset, seguiria un antic camí de ronda que em portaria a Gratallops, sempre acompanyat de la meva  inseparable ampolla de GR-174. Gratallops: un poblet preciós de parada i fonda obligada. I així va ser! Un dia entre setmana, quan les hordes de turistes pixa-pins de cap de setmana desapareixien aquest poble es convertia  en un misteri del passat. Els esperits de la nit es passejaven pels carrers solitaris i gelats, sota un nítid firmament atapeït d'infinits i minúsculs puntets lluminosos.

Però jo havia de continuar seguint el GR-174. Així que l'endemà de bon matí vaig continuar fent camí, baixant la vall, travessant el riu i tornant pujar aquella maleïda pendent fins arribar a Torroja del Priorat. Allí m'esperava el gran caçador del bar de Torroja. Allí agafaria noves energies amb unes suculents tapes casolanes que semblaven estar esperant-me des de feia tres dies.

Des d'aquell punt calia arribar com fos al poble de la Vilella Alta, així que guiat pels savis consells dels pocs avis que hi havia el poble vaig continuar fent camí. Quilometre rere quilòmetre, travessant bosquets desconeguts, solcant aquell majestuós paisatge mediterrani tan poc matemàtic, seguint el rastre dels porcs senglars, escurant la meva ampolla de GR-174; és així com finalment vaig arribar a la Vilella Alta.  Vaig anar a parar a l'únic restaurant que semblava estar obert al poble, on em vaig atipar per poder continuar el camí amb energies renovades.

A partir d'allí ja només calia resseguir en paral·lel la majestuosa serra del Montsant. El sol del final de la tarda il·luminava  el camí amb una llum realment màgica, aquella suau brisa m'eixugava la suor i una  inacabable successió d'ametllers florits m'assenyalava permanentment el camí que havia de seguir. És així com vaig arribar content, feliç i destrossat a la Cartoixa d'Escala Dei. S'havia fet de nit i vaig caure com un tronc a l'Hostal del Troncs.

Però aquell camí no s'havia acabat ni molt menys. Així que l'endemà vaig començar a pujar cap al poblet de la Morera del Montsant. Hi vaig arribar just quan començava a ploure i a tronar, així que tal i com havia pujat fins allí, vaig començar a baixar en direcció cap a Poboleda on em vaig refugiar a Cal Populetus fins que va deixar de ploure. Com que s'havia fet tard vaig haver de pernoctar-hi.

Un dia més tard, sota un sol radiant, vaig emprendre la darrera part del camí. Després d'un bon esmorzar em vaig dirigir cap a Cornudella del Montsant, Albarca i Siurana. Estava sorprès de mi mateix, m'havien desaparegut les tiretes de les primeres jornades, les meves cames cada dia estaven més fortes, cada dia que passava em sentia amb més energia i ganes de continuar el camí. No m'hagués importat estar una eternitat caminant per aquells bonics paratges del Priorat. 

Per cert. Un gran vi, el GR-174! Us el recomano. Però sobretot us recomano aquest sender. Una bona manera de fer turisme sa i sostenible. Una experiència inoblidable.