dimarts, 27 de desembre del 2011

Mosaics d'Al Andalus


Me'n vaig a la recerca de mosaics matemàtics per terres andaluses. Avui no tinc gaire temps, ni moltes ganes d'escriure res aquí, però penso que seria lleig per part meva si no fes una mínima entrada per desitjar-vos un feliç i  pròsper any nou. No patiu! L'any que ve serà millor que aquest. O no! Si no podem seguir CONSUMINT al mateix ritme frenètic amb el que ho estàvem fent fins ara tampoc s'acabarà el món. El més important és que tots tinguem salut i pau mental per seguir gaudint de la vida i això és precisament el que us desitjo de tot cor.

Molt bona entrada d'any! I que trobeu moltíssims nous paisatges matemàtics!

dilluns, 21 de novembre del 2011

El pas del temps a Porrera






És la fi del (meu) món!
Tots els rellotges de Sol a Porrera s'han aturat.
Un mar de boires negres omplen l'horitzó.
Però algun dia el gran astre tornarà per marcar inexorable i lentament, 
instant rere instant,
el pas del temps en aquests murs desgastats i centenaris 
d'aquest petit gran poble mil·lenari.


dijous, 8 de setembre del 2011

Camins


















Quants camins haurem recorregut al llarg de la nostra vida?
Quants camins haurem de recórrer abans no s'acabi el camí de la nostra existència?
Quants camins per recordar! Quants camins per oblidar!
Quants camins hi deu haver? Uns quants? Molts? Infinits?

Gràcies Gerard i Josep per posar la banda sonora a alguns dels meus camins. Tants camins per recordar!
Divendres ens veiem al Palau Sant Jordi.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Bones vacances

Amics i amigues que de tan en tant us deixeu caure per aquest modest, intermitent i mandrós blog:
encara que no sigueu uns apassionats de les matemàtiques sé que de tan en tant entreu a donar una ullada en aquest inhòspit territori de paraules i d'imatges. En el fons sé que us agraden les formes geomètriques i els paisatges matemàtics que no deixen de ser una forma més de la bellesa que hi en el nostre món.  

Durant uns dies estaré fent un trekking per les illes Loffoten al Nord de Noruega, dormint en cabanes de pescadors i en algun youth hostel (com en els vells temps), menjant bacallà sec, navegant pels petits fiords, respirant aire pur del vell nord glaçat i xerrant amb mariners de barba blanca i pipa en ma, en definitiva deixant passar el temps sense presses... 

Aquest cop no portaré una ampolla de vi del Priorat a sobre (pesa massa), però si que he posat a la motxilla 400 grams de pernil de Guijuelo envasat al buit, 2 secallones d'Organyà, 500 grams d'avellanes de Tarragona i una petita ampolleta d'oli de Siurana. Si, ja sé que tot això pesa més que una ampolla de vi del Priorat, però segur que em durarà uns quants dies.

Feia anys que no em feia el carnet d'alberguista i és que aquest és el país més car del món. L'economia domèstica no està per anar a grans hotels i tampoc és el meu estil com molts de vosaltres ja sabeu.
Em sento com si tornés a tenir vint anys i això tampoc està gens malament. Penso i crec que cal recuperar totes aquelles velles i quasi oblidades sensacions del passat.

Prometo tornar amb la motxilla plena de nous paisatges matemàtics i vivències. I sobretot, quan torni, prometo no ser tan mandrós i escriure més sovint en aquest espai tan personal. Els que hi entreu de tan en tan us ho mereixeu!

Us desitjo a tots unes molt bones vacances i una fantàstica desconnexió del vostre entorn immediat i de les vostres preocupacions ordinàries.

No alarms and no surprises! Please!

dijous, 9 de juny del 2011

GR-174





Tot va començar una plujosa tarda de gener en el Bonpreu del carrer San Antoni Maria Claret  amb Dos de Maig. Em trobava remenant a la secció de vins quan, de sobte em vaig trobar amb una ampolla que em va cridar poderosament l'atenció. Es tractava d'un vi del Priorat anomenat GR-174! Si, tal i com ho heu sentit o llegit. Era possible que un vi portés el nom d'un Sender de Gran recorregut o Gran Randoné com diuen els gavatxos? No es tractava pas d'un error! El GR-174 és un camí que travessa la bonica comarca del Priorat i el vi que portava aquell nom era l'essència destil·lada de les vinyes que vorejaven aquell magnífic sender.

Sense pensar-m'ho dos cops, vaig comprar-me aquella ampolla amb aquella emblemàtica etiqueta i vaig començar a fer aquell màgic camí entre camps de vinyes i llicorella. Des del Coll de la Teixeta vaig dirigir el meus passos cap a Porrera., amb un magnífic i càlid sol d'hivern que m'acompanyava mentre contemplava  els primers barrancs del Priorat. Caminant com un animal salvatge, degustant amb breus glopets aquell fantàstic elixir de vinya. Una gèlida nit a Porrera, unes partides al futbolin al bar del poble i finalment me'n vaig anar a dormir a Ca La Bienvenida.

L'endemà vaig seguir caminant per una antiga geodèsica abandonada que s'enfilava pendent amunt, entre boscos d'alzina i més camps de vinya. El meu proper destí seria Falset. I des de Falset, seguiria un antic camí de ronda que em portaria a Gratallops, sempre acompanyat de la meva  inseparable ampolla de GR-174. Gratallops: un poblet preciós de parada i fonda obligada. I així va ser! Un dia entre setmana, quan les hordes de turistes pixa-pins de cap de setmana desapareixien aquest poble es convertia  en un misteri del passat. Els esperits de la nit es passejaven pels carrers solitaris i gelats, sota un nítid firmament atapeït d'infinits i minúsculs puntets lluminosos.

Però jo havia de continuar seguint el GR-174. Així que l'endemà de bon matí vaig continuar fent camí, baixant la vall, travessant el riu i tornant pujar aquella maleïda pendent fins arribar a Torroja del Priorat. Allí m'esperava el gran caçador del bar de Torroja. Allí agafaria noves energies amb unes suculents tapes casolanes que semblaven estar esperant-me des de feia tres dies.

Des d'aquell punt calia arribar com fos al poble de la Vilella Alta, així que guiat pels savis consells dels pocs avis que hi havia el poble vaig continuar fent camí. Quilometre rere quilòmetre, travessant bosquets desconeguts, solcant aquell majestuós paisatge mediterrani tan poc matemàtic, seguint el rastre dels porcs senglars, escurant la meva ampolla de GR-174; és així com finalment vaig arribar a la Vilella Alta.  Vaig anar a parar a l'únic restaurant que semblava estar obert al poble, on em vaig atipar per poder continuar el camí amb energies renovades.

A partir d'allí ja només calia resseguir en paral·lel la majestuosa serra del Montsant. El sol del final de la tarda il·luminava  el camí amb una llum realment màgica, aquella suau brisa m'eixugava la suor i una  inacabable successió d'ametllers florits m'assenyalava permanentment el camí que havia de seguir. És així com vaig arribar content, feliç i destrossat a la Cartoixa d'Escala Dei. S'havia fet de nit i vaig caure com un tronc a l'Hostal del Troncs.

Però aquell camí no s'havia acabat ni molt menys. Així que l'endemà vaig començar a pujar cap al poblet de la Morera del Montsant. Hi vaig arribar just quan començava a ploure i a tronar, així que tal i com havia pujat fins allí, vaig començar a baixar en direcció cap a Poboleda on em vaig refugiar a Cal Populetus fins que va deixar de ploure. Com que s'havia fet tard vaig haver de pernoctar-hi.

Un dia més tard, sota un sol radiant, vaig emprendre la darrera part del camí. Després d'un bon esmorzar em vaig dirigir cap a Cornudella del Montsant, Albarca i Siurana. Estava sorprès de mi mateix, m'havien desaparegut les tiretes de les primeres jornades, les meves cames cada dia estaven més fortes, cada dia que passava em sentia amb més energia i ganes de continuar el camí. No m'hagués importat estar una eternitat caminant per aquells bonics paratges del Priorat. 

Per cert. Un gran vi, el GR-174! Us el recomano. Però sobretot us recomano aquest sender. Una bona manera de fer turisme sa i sostenible. Una experiència inoblidable.

dimecres, 30 de març del 2011

The walls


















Murs de maons, murs de d'edificis, murs de roques i de ferro, murs de caixes de cartró, murs d'incomprensió, murs d'infelicitat, murs de tristesa, murs d'angoixa, murs d'insolidaritat, murs mentals, murs de por,.... Encara hi ha molts murs al món per destruir!

PD: Ens veiem aquesta nit, Roger.



divendres, 18 de març del 2011

Breu pregària per a un poble admirable

Tant de bo tot acabi bé.
Bé no pot acabar quan no ha començat gens bé.
Tant de bo acabi el més aviat possible.
Tant de bo no empitjori.
Tant de bo no hagués passat.
Ja ho deia sempre el meu pare.
No som res!

Els meus millors desitjos per aquest poble tan admirable.

dimecres, 16 de febrer del 2011

Mazinger Z a Barcelona


Un amic meu esquizofrènic m'assegura que a dins d'aquell hotel tan modern, "superfashion" i tan poc sostenible que es troba a la Barceloneta no hi ha turistes ni recepcionistes. El meu amic pensa que a dins d'aquelles boniques formes geomètriques s'hi troba tancat el seu robot preferit: el Mazinger Z.
Jo m'esforço en explicar-li que aquest robot només és un dibuix animat d'una coneguda sèrie d'animació japonesa i que aquell hotel és: doncs això, simplement un hotel de luxe. Un hotel de luxe per a yuppies, actors de Hollywood, i en general tota aquella mena de turistes que quan viatgen a una ciutat es tanquen en una bombolla artificial i no se "n'enteren" de res. L'hotel es super-mega-guay (si us plau, llegiu això amb accent de nena pija de Pedralbes i amb veueta de gilipolles) i té de tot: vistes a la Barceloneta, spas gegants, restaurant de luxe,... no hi falta de res. La seva pàgina web és molt "chuli" i  està en molts idiomes: castellà, anglès, italià, xinès, japonès i francès. Seria un detallet que algun dia hi incloguessin l'idioma que s'ha parlat durant els passats mil anys a la ciutat comtal. 

De totes formes l'alcalde de la meva ciutat diu que és important que hi hagi aquesta mena d'hotels ja que suposo que ajuden a que Barcelona sigui una ciutat encara més cool, fashion i trendy del que és. També, suposo, que aquest hotel deu generar uns quants llocs de treball i sobretot molts impostos que van a  parar a les arques de l'ajuntament. En fi, que no seré jo qui critiqui aquest hotel. A més a més la seva estructura és molt geomètrica  i a dins s'hi troba el Mazinger Z! O almenys això és el que creu el meu amic.   

Així que espero que algun dia el Mazinger Z surti d'una vegada a l'exterior i es dediqui a fer una mica de neteja a la meva estimada ciutat. Si us plau Mazinger, no facis mal als pobres turistes, són bona gent i deixen molta pasta a la ciutat. Però, si us plau,  t'ho demano: DESTRUEIX TOTS ELS CAFÈS STARBUCKS  DE LA CIUTAT! Les galledes de cafè que et donen en aquests locals són simplement vomitives i no hi ha qui se les acabi. És el cafè més horrorós del Planeta Terra. I  a més a més no suporto a tots aquest estudiants Erasmus nens de papà que es passen hores i hores amb el seu portàtil Macintosh estirats al sofà dels Starbucks. Si us plau, Mazinger, no facis mal a aquests nenets fills-de-papà ja que també són fills de Déu, però agafa el seu puto Macintosh i esclafa'l contra la paret d'aquest maleït local. O encara millor: pren-li's els seus Macs i les seves Blackberries i fes-ne una enorme pila davant de la façana de la Passió de la Sagrada Família i finalment els esclafes tots i els fons amb els teus poderosos raigs foto-atòmics. Amén.

dilluns, 24 de gener del 2011

Un poema i un somni

Avui he tornat a somniar en un antic poema que apareixia en  aquell llibre quadrat de color blau que jo tenia quan estudiava primer de BUP. La veritat és que aquell poema em va impactar des del primer moment en que el vaig llegir o sentir. Potser va ser aquell professor anomenat Pedro Alonso que ens el va llegir un dia en una classe de literatura castellana.

En el somni jo fugia d'algú o d'alguna cosa que ara sóc incapaç de recordar. El que si recordo clarament és que una dona vermella no deixava d'observar-me i de seguir-me en tot moment. Això em generava un estat d'angoixa creixent. Recordo vagament que jo intentava amagar-me al mig d'un camp d'oliveres, però no hi havia manera de defugir la seva mirada inquisitiva i permanent. Tot era força estrany, fins i tot recordo que la realitat en la que jo em trobava estava pixelada o quadriculada i això, d'alguna manera, em feia sentir por. Molta por.

Després de caminar molts i molts quilòmetres per les muntanyes de Sierra Morena, per fi em treia de sobre aquella mala puta que m'estava fent passar tanta angoixa en el meu propi somni. Al final del camí jo hi veia una ciutat, una muralla, unes torres... Però de sobte una altra dona de color lila apareixia davant meu i em deia que no podia continuar caminant mentre no em treiés aquelles sabates tan pesades que portava. Jo, estupefacte,  mirava les meves sabates i comprovava com aquestes estaven folrades de plom i de cadenes. Aleshores jo m'angoixava i fins i tot em fotia a plorar com un nen petit. La dona de color lila, al final, em deia, que no em preocupés, que ella em deixava un cavall per poder arribar aquella ciutat medieval tan bonica.

Així que jo una mica alleujat pujava a sobre d'aquella majestuosa euga negra i començava a galopar emocionat cap aquella llunyana ciutat. Era negra nit, però la lluna plena il.luminava el nostre camí,  i el gèlid vent de la Sierra em tallava la cara i em mantenia despert. Aquell camí semblava no tenir final, però la nit era eterna i les meves ganes d'arribar al meu destí eren enormes.

De sobte, un crit esfereïdor em feia aturar bruscament. Jo havia recordat el  final del poema. M'havia de despertar com fos. Havia de tornar enrere. No podia  acostar-me més a aquelles muralles, a aquelles torres, a aquella ciutat.

Per sort, m'he despertat a temps!

dilluns, 27 de desembre del 2010

Somriures llunyans i feliç 2011


















Per a tots vosaltres uns quants somriures d'aquesta meravellosa gent que vaig conèixer aquest estiu  a Indonèsia.  Malgrat les greus dificultats econòmiques, les malalties tropicals i les catàstrofes naturals (terratrèmols, volcans i tsunamis) amb les que estan acostumats a "conviure" són gent alegre i optimista que transmeten ganes de viure. El seu record em continua provocant bones vibracions i pau espiritual. Així que m'agradaria compartir amb tots vosaltres aquestes sensacions tan íntimes i personals. Si aconsegueixo que aquestes imatges us hagin provocat un lleu somriure em donaré per satisfet.

Que tingueu tots un molt bon any 2011. Sobretot que hi hagi salut, amor i pau d'esperit!

(Aquest bloc estarà tancat durant unes setmanes)