3 d'octubre de 1993
Fa dies que caminem sense descans per aquests interminables boscos de Euskal Herria. Hem d'admetre que ens hem perdut. Tot va començar quan vam perdre la darrera pintada de color blanc i vermell, però d'això ja fa molts dies. A més a més, tampoc ens esperàvem que plogués cada dia des del maleït moment que vam deixar aquell petit poblet anomenat Galdakano. Per acabar-ho d'adobar, una intensa boira baixa ha envaït totes les valls i els boscos de Navarra. Fa dies que ni ens dutxem, ni ens rentem, ni menjem decentment i dormim com podem en aquests búnquers de guerra que hi ha al llarg de la frontera.
Mentre camino amb aquesta enorme motxilla a l'esquena, penso en tots aquells soldats americans que devien caminar extenuats perduts a la selva del Vietnam. Dies i dies caminant sota la pluja del tròpic, perseguits per l'enemic, vigilant de no topar amb cap mina antipersona,...quan arribem a Montcada el primer que faré serà tornar a veure "Apocalypse Now". Però ho faré estirat còmodament al sofà de casa mentre em prenc una cervesa. Una cervesa! El que donaria jo en aquests moments per una cervesa ben freda. Sort n'hem tingut d'aquell pastor francès que ens ha volgut acompanyar amb el seu dos-cavalls atrotinat fins al final d'aquest camí forestal.
El meu amic Joan, està fort com un toro i és tossut com una mula.
Se li va ficar al cap que podíem seguir una línia geodèsica per tal d'escurçar el nostre camí. Una geodèsica, en geometria diferencial, és la línia de longitud mínima que uneix dos punts. Si estem parlant d'un espai euclidià, aquesta és una línia recta. Però si ens movem dins d'una superfície no plana, aleshores una línia geodèsica pot ser qualsevol altra corba. El meu amic Joan és un expert a l'hora de imaginar, d'intuir o de traçar geodèsiques. Ell, però, no les anomena geodèsiques. Simplement, les anomena dreceres. Per què li vaig fer cas? Si haguéssim seguit els senyals no ens hauríem perdut. Probablement estaríem ja al refugi de Belagua prenent-nos una cervesa gelada!
- Joan?
- Si?
- T'has fixat amb aquell paio que ens ha acompanyat amb el cotxe?
- Si! Li faltava una orella !
Contemplo des d'un racó d'aquest refugi forestal la meva samarreta suada amb la imatge del gran cap Tashunko Witko Gwanye. Contemplo al meu amic Joan, pensatiu davant del foc.
- Saps que Joan?
- Això que estem fent. Vull dir, això d'intentar travessar els Pirineus caminant, és una animalada!
- Això ho dius ara perquè estàs cansat! Perquè fa dies que no mengem ni ens dutxem.
- És una animalada! I no se si ho aconseguirem, però en el fons estic molt content d'estar aquí.
- Jo també!
- Encara que no ho aconseguim, aquesta experiència la recordarem tota la vida.
- Aquesta nit he somiat que tenia un accident d'aviació i jo era l´únic supervivent. He somiat que passava la resta de la meva vida perdut en una enorme selva tropical.
- Si? I quina mena de selva era?
- No se. Suposo que algun lloc perdut d'Indonèsia o del sud-est asiàtic. Si, ara recordo. Al final trobava un enorme riu i aconseguia escapar d'aquella enorme selva.
- Un riu com el Mekong?
- Si. Exacte. Un riu com el Mekong!
- Per cert, has llegit el "Cor de les Tenebres" de Joseph Conrad?
- Si. Crec que m'estic adormint. La veritat és que estic molt cansat. Demà ens hem de llevar d'hora i seguir caminant.
- Bona nit
- Bona nit
10 comentaris:
Fa poc que he arrivat de Bovera, la setmana pasada també hi vàrem anar, molt probablement, la propena setmana hi tornarem, les plujes d'aquesta primavera, la brutícia (pinyols d'arbequines i les deixalles dels estornins) acumulada a les teulades ha fet que tinguem petits degoteixos de pluja, "goteres"; ningú s'ho creurà, però quan era a la casa, escoltant els sorolls de l'aigua, i veient les taques d'humitat, vaig enrecordar-me d'aquell xocolate calent que em vaig fer a Alduides, no recordo si eren les cinc o les sis de la tarde, en poc temps es faria fosc, després de molt caminar (haviem sortit del bonic poble d'Elizondo) voliem arrivar a Roncesvalles, un home desoreiat (no li caldria maquillatge en una peli de por) es va oferir a acostarnos per un camí fins un punt al costat de la frontera, un camí que varem fer amb el seu Mitsubishi Colt a una velocitat més pròpia d'un rally que d'un passeig, fèia anar els canvis com si estigués emprenyat amb el cotxe, en arrivar al punt li vam agrair el viatge, i a dèu per seguir vius......, el segon miracle del dia va ser trobar un refugi mig caigut, amb goteres, però amb la llar de foc intacte, després de fer un esforç per trobar llenya aixuta vàrem reviure moments màgic a Santaló......, jo ara us recomenaria trobar i escoltar Eagle Spot Douglas.... "Pray"....., i com diria el Pstor Martorell..."Litro Nandushu"..... i tots respondrien: "Olle-Olle-Olle".
En que quedem era un dos-cavalls o era un Mitsubishi Colt?
Qui és el Pstor Martorell i de què va això de Litro Nandushu?
Ja veig, Ricard, que tens uns amics i companys d'aventures ben peculiars!
Albert G.
era un mitsubishi colt molt destartal·lat!.....
amb un doble canvi... molt extrany!
Hola Ricky!!!!
Feia dies que no llegia cap paisatge matemàtic dels teus. Com que escrius tant poc me n'havia oblidat. Però cada cop que entro em trobo alguna sorpresa! M'han agradat molt aquests darrers posts. Tens que escriure més sovint! No siguis tan mandrós tio.
Tens una imaginació acollonant! Perquè no em voldràs fer creure que totes les teves històries són tretes de la realitat. Oi?
Per cert. Mentre escoltava el The End del vídeo d'Apocalipse Now he tornat a llegir el post i ha sigut flipant. M'he imaginat a tu i aquest Joan caminant perduts per una selva del Vietnam. Ja, ja...
El poder suggestiu de la música i un bon relat poden fer volar la imaginació d'una forma brutal!!!!
No cal cap tipus de droga!
Robert Terminator
Hola Ricard:
Hace siglos que no entro en este blog. Como te lo curras! Tenemos los mismos gustos cinematográficos y literarios. Me gustan tus escritos que refieren a la jungla. Quizás piensas en alguna remota selva de Camboya? Quizás ese río és el Tonle Sap o el Mekong? Por cierto, llegaste al delta del Mekong atravesando la frontera fluvial entre Camboya y Vietnam?
Pasaste el control militar con esa vieja máquina soviética de rayos X que funcionaba sólo 30 minutos al día?
Un saludo
Carlos Castro
Carpe beer!
Ricard fa dies que penso en el besament de cru del Golf de Mèxic, de fet vull contactar amb els tècnics de BP per facilitar-los la meva sol·lució i així sol·lucionar aquest desastre natural.
Fins ara tot el que han fet els tècnics no ha funcionat perque improvisen continuament, de fet quan s'adonen que la reparació no funciona, en pensen una altre, i aquest és el problema, jo porto dies pensant en com canalitzar-ho, i aquesta és la sol·lució...., de fet es tracta fer unes enormes peces metàl·liques, que aguantin la pressió del fons marí, que siguin resistents a la corrossió del salitre....
El que he pensat, estic segur que son figures matemàtiques, però no sé els noms, potser tú em pots ajudar, i podrem ajudar el mon.
la primera peça té forma d'embut, com el terra no és uniforme, o bé es fa un llit abans de depositar la peça, o be s'ha de segellar una vegada s'ha dipositat l'embut, però aquest embut `ha estar tornejat per l'exterior, aixó vol dir que el tub dirigit a la superficie que es va estrenyent,ha de tenir una forma tornejada i finalitzar amb una mena de "click" que servirà per fer un tancament perfecte quan es porti la segona peça. La primera peça ha de tenir 4 punts amb uns cables d'acer molt resistents, que serviran per dirigir les seguents peces, per tant la segona peça, té un diàmetre més gran a la part inferior que a la part superior, l'objectiu és que a partir de la tercera, quarta o cinquena peça es pugui conectar el tub que conduirà el cru fins a la superficie i poder-lo amagatzemar.
Tornema a com s'enganxen les peces; per gravetat, com van conduides per aquetes cordes d'acer, la peça es col·loca just sobre la primera, en encaixar-se, va seguint el tornament, fent una volta fins arrivar al "click", aixó vol dir que s'han acoplat perfectament, ja tenim una reducció del tub, i així ho farem fins arrivar al diàmetre adecuat que pugui permetre l'extracció.
Aixó es pot fer servir com a estandar d'actuació en futurs besaments de cru en el fons marí....
Qué et sembla.... podem desembolopar aquesta idea?....
Vull tralladar aquesta idea als tècnics de BP.......
He contactat amb el departament de comunicació de BP, espero que contactin amb nosaltres, pensa en aixó que he escrit i ja diràs, potser coneixes un ingenier i un deliniant que punguin dibuixar el projecte, i fer una maqueta de funcionament si fos necesàri...., aquestes solucions son millors que el vulcan escalator, o la
bota-clavo-ski ...... espero i desitjo que el tram final dels exàmens et deixin una estoneta per pensar-hi!.....
Estic molt cansat.... potser millor anar a dormir!....
porto tot el dia donant-li voltes al cap, els greixos que calen per fer lliscar ferro contra ferro, no deixo de imaginar com serà la pressió real a tanta profunditat, pensar tant m'ha deixat molt cansat, molt cansat
m'he imaginat a la barra d'un bar d'un poble a prop de la frontera, ja no em pixo al pais veí...., de sobte he vist el nom en un petit rètol ....Alduides...., però el soroll del carrer m'ha despistat..... en tancar els ulls em trobava a la cantonada dels carrers "Toconao" i "Caracoles", al bonic poble de San pedro de Atacama..... es pot intuir en la distància el Licankabur, potser seria millor despertar-se, anar al frigorífic i obrir una Moritz ben freda!...... una moritz ben freda!.
Publica un comentari a l'entrada