He imaginat coses que no creureu

Aquella calorosa tarda d’estiu vam arribar a Osaka amb el shinkansen de les 20:00. Calia recórrer la ciutat de nit si volíem recuperar l’esperit i la màgia d’aquella pel·lícula. A més, si volíem tenir l’oportunitat de trobar-nos cara a cara amb un d’aquells replicants calia deixar-se portar per la imaginació i sobretot ser molt persistents en les nostres intencions. M’havien dit que aquella era la ciutat ideal per intentar recuperar aquella màgia ara perduda i enterrada pel pas dels anys. Però calia fer-ho de nit!

Calia deixar-se engolir per aquelles multituds de persones anònimes que parlaven aquell idioma tan estrany i llunyà al nostre. Així que vam dirigir-nos cap al barri de Dotombori. Allí ens vam perdre i ens vam deixar engolir per aquella enorme marea humana . Segur que entre aquells milers d’éssers humans, de yakuzes, de hikikomoris, de prostitutes, de venedors ambulants, de policies camuflats, de salarymen, de joves fashion, d’oficinistes... s’hi trobava amagat aquell replicant que fugia de nosaltres! Primer de tot calia localitzar-lo i això era una feina prou difícil, per no dir impossible.

La lluna i els anuncis lluminosos es reflectien a l’aigua dels canals. Centenars de neons, d’enormes pantalles de plasma, de sales de patchinko, d’hotels de l’amor super horteres, de llocs ambulants de menjar ràpid, de restaurants de noodles i ramen, d’hotels càpsula,... però cap rastre del nostre replicant. Estàvem convençuts que en aquells moments ell ja sabia perfectament de la nostra existència i fugia per amagar-se en algun lloc secret de la ciutat.

Finalment quan ho havíem donat tot per perdut se’ns va ocórrer que potser s’havia amagat en el lloc més alt de la ciutat: l’edifici Umeda. Així que, sense perdre un sol minut, ens vam dirigir cap aquella torre futurista i vam pujar en aquell ascensor supersònic que ens va portar a tota velocitat cap a l’enorme terrassa. Des d’aquella terrassa vam contemplar embadalits aquella enorme metròpoli inacabable: milions de llumetes que es perdien en l’horitzó, éssers humans que s’havien convertit en insignificants puntets, canals il·luminats que esdevenien rectes de colors...un bonic i sorprenent paisatge matemàtic!

De sobte, va començar a caure una fina pluja, la gent de la terrassa va marxar i ens vam quedar sols. Sols? No del tot... a pocs metres de nosaltres vam poder contemplar emocionats com una silueta humana ens estava mirant i es dirigia cap a nosaltres. Estic segur que tots sabeu com va acabar aquesta història i el què ens va dir aquell estrany personatge en aquella calorosa nit d'estiu a la ciutat japonesa d'Osaka.