Aquell assolellat matí d’hivern em vaig dirigir cap a les afores de Londres en un desbaratat tren de rodalies. El meu destí? Una zona industrial bruta i degradada. El meu objectiu? Entrar d’incògnit a la Battersea Power Station. Si! La mítica fàbrica que apareixia a la portada del disc Animals de Pink Floyd.
El lloc no és precisament idíl·lic, ja ho sé. Per a que us feu una lleugera idea de la meva estúpida ocurrència us podeu imaginar la situació inversa. Imagineu-vos per un moment un turista britànic que vingués a visitar Barcelona i en comptes d’impregnar-se de modernisme gaudinià o de gòtic medieval barceloní decidís pujar en un tren de rodalies de la RENFE per baixar a Montcada Can Sant Joan i entrar d’incògnit a la fàbrica de de l’Asland.
Clar que hi ha una petita diferència. Per començar, la Battersea Power Station és un recinte industrial abandonat, tapiat, decrèpit i ancorat en el passat. De fet havia estat una de les primeres Centrals Generadores d’Electricitat de la capital londinenca fins que va ser abandonada cap els anys 50.
L’any 1978 va aparèixer en una portada d’un disc de Pink Floyd anomenat Animals ,junt amb la foto d’un porc gegant inflable volador. Des d’aleshores la fàbrica va entrar a formar part de l’imaginari col·lectiu de tota una generació de joves amant de la música psicodèlica i del rock progressiu d’aquesta banda britànica.
L’any 1999 vaig conèixer a Atenes un vell penjat exhippie Americà que em va explicar que anys després que la mítica fàbrica Pinkfloydiana restés abandonada definitivament aquesta havia esdevingut un niu d’ocupes, de junkies i diversa fauna urbana londinenca.
Aquest hippie havia hi estat vivint des de l’any 88 fins el 92 amb una colla de nostàlgics seguidors del grup fins que una banda de petits traficants d’heroïna va decidir apropiar-se d’aquelles instal·lacions abandonades i va fer fora tots aquells bruts i pollosos hippies. En John va haver de marxar, però va amagar una petita capseta en un dels soterranis amb la intenció de recuperar-la algun dia. Em va explicar que en una de les antigues sales de turbines, concretament a la tercera, hi havia unes escales que conduïen cap a un soterrani, on hi havia unes "taquilles "metàl·liques dels antics treballadors. A sota de l’armariet que contenia la taquilla número 78 hi havia un doble fons on ell hi havia amagat el seu petit tresor. Aquest petit tresor era ni més ni menys que la tercera corda trencada de la guitarra amb la que David Gilmour va tocar per primera vegada “Wish You Were Here” cap allà l’any 1974. Aleshores en John era un “roadie” que seguia la banda britànica per tot el món i que en aquells moments estava en el seu màxim de popularitat després de l’apoteòsic èxit de l’inoblidable i genial disc “Dark Side Of the Moon”.
El lloc no és precisament idíl·lic, ja ho sé. Per a que us feu una lleugera idea de la meva estúpida ocurrència us podeu imaginar la situació inversa. Imagineu-vos per un moment un turista britànic que vingués a visitar Barcelona i en comptes d’impregnar-se de modernisme gaudinià o de gòtic medieval barceloní decidís pujar en un tren de rodalies de la RENFE per baixar a Montcada Can Sant Joan i entrar d’incògnit a la fàbrica de de l’Asland.
Clar que hi ha una petita diferència. Per començar, la Battersea Power Station és un recinte industrial abandonat, tapiat, decrèpit i ancorat en el passat. De fet havia estat una de les primeres Centrals Generadores d’Electricitat de la capital londinenca fins que va ser abandonada cap els anys 50.
L’any 1978 va aparèixer en una portada d’un disc de Pink Floyd anomenat Animals ,junt amb la foto d’un porc gegant inflable volador. Des d’aleshores la fàbrica va entrar a formar part de l’imaginari col·lectiu de tota una generació de joves amant de la música psicodèlica i del rock progressiu d’aquesta banda britànica.
L’any 1999 vaig conèixer a Atenes un vell penjat exhippie Americà que em va explicar que anys després que la mítica fàbrica Pinkfloydiana restés abandonada definitivament aquesta havia esdevingut un niu d’ocupes, de junkies i diversa fauna urbana londinenca.
Aquest hippie havia hi estat vivint des de l’any 88 fins el 92 amb una colla de nostàlgics seguidors del grup fins que una banda de petits traficants d’heroïna va decidir apropiar-se d’aquelles instal·lacions abandonades i va fer fora tots aquells bruts i pollosos hippies. En John va haver de marxar, però va amagar una petita capseta en un dels soterranis amb la intenció de recuperar-la algun dia. Em va explicar que en una de les antigues sales de turbines, concretament a la tercera, hi havia unes escales que conduïen cap a un soterrani, on hi havia unes "taquilles "metàl·liques dels antics treballadors. A sota de l’armariet que contenia la taquilla número 78 hi havia un doble fons on ell hi havia amagat el seu petit tresor. Aquest petit tresor era ni més ni menys que la tercera corda trencada de la guitarra amb la que David Gilmour va tocar per primera vegada “Wish You Were Here” cap allà l’any 1974. Aleshores en John era un “roadie” que seguia la banda britànica per tot el món i que en aquells moments estava en el seu màxim de popularitat després de l’apoteòsic èxit de l’inoblidable i genial disc “Dark Side Of the Moon”.
El dia 22 de Novembre de l'any 1974 als Sophia Gardens de Cardiff en John va aconseguir entrar al backstage dels músics i allà va observar com el seu admirat David Gilmour tocava/improvisava els acords de la mítica cançó, John devia ser el primer ésser humà que sentia aquella bonica melodia que estava creant aquell geni de la música moderna... quan de sobte David Gilmour va intentar afinar la guitarra i una de les cordes (concretament la tercera, la que dóna un La a l’aire) es va trencar. El músic britànic va maleir de mala manera aquella guitarra (ja us podeu imaginar, amb el típic F*** You! que sempre tenen a la boca els anglosaxons) i va canviar la corda per una de nova. El que no sabia en David Gilmour és que estava sent observat per John el Roadie i que posteriorment aquest s’apropiaria de la corda trencada que ell havia llençat a terra.
En John va guardar aquella corda durant molts anys com si fos talment una relíquia. Aquella corda havia generat el so que barrejat amb altres produiria els acords d’aquella màgica melodia que perduraria durant tants anys en el seu cervell. I per tant aquella corda era un tresor, una relíquia, un successió de macromol·lècules sagrades de polímer que havien estat unides per emetre per primera vegada en la història de la humanitat aquell so primigeni.
Quan vaig conèixer en John l’any 1999 al Youth Hostel d’Atenes ell es dirigia cap a el Cairo per passar la nit del mil·leni al costat de les Piràmides de Gizah. Segons ell, hi havia una trobada de Pink Floydians i em va convidar a anar-hi. Fins i tot em va donar l’adreça d’Atenes on podia comprar un bitllet molt barat d’avió per arriba a El Cairo el 26 de Desembre. Però jo malgrat que vaig estar prou temptat d’anar a passar la nit de canvi de mil·leni al costat de les piràmides tenia altres plans.
L’any 2005 vaig rebre un eMAIL molt tràgic d’en John. Feia temps que havia tornat a Los Angeles, estava vivint un altre cop a casa dels seus pares i... s’estava morint de càncer. Em va explicar que estava enviant eMAILS a tota la gent que havia conegut al llarg de la seva vida...fins i tot als “éssers humans desconeguts amb els que havia passat unes hores o uns dies de la seva existència” (traduït textualment de l’anglès tal i com m’ho va escriure). En aquell trist eMAIL m’explicava que em recordava molt vagament, però que tenia un bon record de mi i se n’en recordava de les converses que havíem tingut sobre PF durant aquells dies de finals de Novembre de l’any 1999.
També m’explicava que mai havia pogut tornar a Londres per recuperar el seu petit tresor amagat a les entranyes de la Battersea Power Station, i que si jo m’animava doncs que em podia quedar la corda de la guitarra d’en David Gilmour.
Malgrat que vaig contestar aquell eMAIL, vaig tardar unes setmanes en intentar redactar un text prou correcte en anglès. La veritat és que tampoc sabia molt bé que dir-li. La veritat és que jo tampoc recordava gaires coses d’ell. Això si, recordava que era un personatge prou peculiar i que m’havia fet gràcia quan vam coincidir a Atenes i de fet he de confessar que no m’havia acabat de creure del tot la història de la corda trencada.
Així que ho vaig deixar estar, mentre reia per dins meu pensant en aquell pobre exhippie. En el fons jo no m'acabava de creure tota aquella història de la corda de la guitarra. Segur que s’hauria inventat tota aquella pel·lícula mentre estava sota els efectes d’alguna substància psicotròpica.
El que si que em vaig creure va ser la seva malaltia... malauradament devia ser certa ja que no vaig obtenir mai més cap resposta d’en John.
Durant un cert temps no em vaig poder treure aquella història del cap i fins i tot vaig localitzar una foto que creia perduda i que ens havien fet al Youth Hostel d’Atenes junt amb altres backpackers. Aquella foto em va ajudar a recordar... però finalment el pas temps va anar diluint aquells records que ara em semblen tan llunyans.
El passat desembre del 2008 vaig visitar Londres per primera vegada a la meva vida.
Ara farà deu anys que vaig conèixer aquell estrany personatge en un Youth Hostel a Atenes, vaig conversar unes hores al llarg d’una o dues setmanes,... després aquell estrany i tràgic eMAIL cinc anys més tard i finalment res més: silenci, el buit, el no-res.
Els dies previs al viatge, durant el vol a Heathrow no em podia treure del cap la imatge d’en John, la imatge de la fàbrica del disc d’Animals, el soterrani,... estaria la capseta amagada a sota de la taquilla tal i com m’havia explicat en John, després de tants anys?.
Com us podeu imaginar el meu viatge a Londres es va convertir en una única obsessió: localitzar i entrar d’incògnit a la Battersea Power Station.
Continuarà...
En John va guardar aquella corda durant molts anys com si fos talment una relíquia. Aquella corda havia generat el so que barrejat amb altres produiria els acords d’aquella màgica melodia que perduraria durant tants anys en el seu cervell. I per tant aquella corda era un tresor, una relíquia, un successió de macromol·lècules sagrades de polímer que havien estat unides per emetre per primera vegada en la història de la humanitat aquell so primigeni.
Quan vaig conèixer en John l’any 1999 al Youth Hostel d’Atenes ell es dirigia cap a el Cairo per passar la nit del mil·leni al costat de les Piràmides de Gizah. Segons ell, hi havia una trobada de Pink Floydians i em va convidar a anar-hi. Fins i tot em va donar l’adreça d’Atenes on podia comprar un bitllet molt barat d’avió per arriba a El Cairo el 26 de Desembre. Però jo malgrat que vaig estar prou temptat d’anar a passar la nit de canvi de mil·leni al costat de les piràmides tenia altres plans.
L’any 2005 vaig rebre un eMAIL molt tràgic d’en John. Feia temps que havia tornat a Los Angeles, estava vivint un altre cop a casa dels seus pares i... s’estava morint de càncer. Em va explicar que estava enviant eMAILS a tota la gent que havia conegut al llarg de la seva vida...fins i tot als “éssers humans desconeguts amb els que havia passat unes hores o uns dies de la seva existència” (traduït textualment de l’anglès tal i com m’ho va escriure). En aquell trist eMAIL m’explicava que em recordava molt vagament, però que tenia un bon record de mi i se n’en recordava de les converses que havíem tingut sobre PF durant aquells dies de finals de Novembre de l’any 1999.
També m’explicava que mai havia pogut tornar a Londres per recuperar el seu petit tresor amagat a les entranyes de la Battersea Power Station, i que si jo m’animava doncs que em podia quedar la corda de la guitarra d’en David Gilmour.
Malgrat que vaig contestar aquell eMAIL, vaig tardar unes setmanes en intentar redactar un text prou correcte en anglès. La veritat és que tampoc sabia molt bé que dir-li. La veritat és que jo tampoc recordava gaires coses d’ell. Això si, recordava que era un personatge prou peculiar i que m’havia fet gràcia quan vam coincidir a Atenes i de fet he de confessar que no m’havia acabat de creure del tot la història de la corda trencada.
Així que ho vaig deixar estar, mentre reia per dins meu pensant en aquell pobre exhippie. En el fons jo no m'acabava de creure tota aquella història de la corda de la guitarra. Segur que s’hauria inventat tota aquella pel·lícula mentre estava sota els efectes d’alguna substància psicotròpica.
El que si que em vaig creure va ser la seva malaltia... malauradament devia ser certa ja que no vaig obtenir mai més cap resposta d’en John.
Durant un cert temps no em vaig poder treure aquella història del cap i fins i tot vaig localitzar una foto que creia perduda i que ens havien fet al Youth Hostel d’Atenes junt amb altres backpackers. Aquella foto em va ajudar a recordar... però finalment el pas temps va anar diluint aquells records que ara em semblen tan llunyans.
El passat desembre del 2008 vaig visitar Londres per primera vegada a la meva vida.
Ara farà deu anys que vaig conèixer aquell estrany personatge en un Youth Hostel a Atenes, vaig conversar unes hores al llarg d’una o dues setmanes,... després aquell estrany i tràgic eMAIL cinc anys més tard i finalment res més: silenci, el buit, el no-res.
Els dies previs al viatge, durant el vol a Heathrow no em podia treure del cap la imatge d’en John, la imatge de la fàbrica del disc d’Animals, el soterrani,... estaria la capseta amagada a sota de la taquilla tal i com m’havia explicat en John, després de tants anys?.
Com us podeu imaginar el meu viatge a Londres es va convertir en una única obsessió: localitzar i entrar d’incògnit a la Battersea Power Station.
Continuarà...
3 comentaris:
Molts anys després, davant de la Battersea Power Station, el físic i matemàtic Aureliano Orihuela havia de recordar aquella tarda remota en la que en John li va desvetllar l’amagatall del seu secret.
M’he quedat amb les ganes de continuar llegint i saber-ne el final. Però ja me l’imagino:
Malgrat tot, abans d’arribar a tocar la darrera nota de la cançó ja havia comprés que mai no sortiria d’aquella sala de turbines, doncs estava previst que la Battersea Power Station seria arrasada pel vent i desterrada de la memòria dels homes en l’instant que Aureliano Orihuela acabés de tocar de nou Wish You Where Here amb aquella corda, per que totes les notes tocades eren irrepetibles desde sempre i per a sempre per que les nissagues condemnades a estimar Pink Floyd no tenen una segona oportunitat sobre la Terra.
Flipante! Visca Pink Floyd y el Dark Side Of the Moon!
Acaba la historia!
i?...............
joan.
Publica un comentari a l'entrada