Feix de plans

El primer cop que vaig sentir a parlar d’un feix de plans va ser quan estudiava COU. Bé, segur que n’havia sentit a parlar anteriorment però el que no m’havia imaginat fins aleshores es que fos possible descriure un feix d’infinits plans amb una simple equació.

El Sr. Pedemonte sempre ens deia mentre anava fumant el seu Winston:

-Un haz de planos ustedes se lo tienen que imaginar como un libro abierto. Cada hoja de este libro es uno de los planos que forman el haz. La portada de este libro es el primer plano que describe la primera ecuación y la contraportada es el último plano que también queda descrito por la segunda ecuación. Si multiplicamos la segunda ecuación por el parámetro landa y de forma continua y sumamos las expresiones resultantes vamos obteniendo las infinitas ecuaciones de los planos que componen las páginas de este libro.
Aleshores totes les classes es feien en castellà i els professors podien fumar a classe!

El Sr. Pedemonte va morir ja fa uns anys però les seves explicacions encara romanen en meva memòria. El Sr. Pedemonte no era especialment simpàtic, però era un home curiós, un bon professor, era concís, poc xerraire, metòdic,... explicava el mínim de teoria i després treia alguns “voluntaris” a la pissarra per resoldre els problemes mentre ell ens anava mirant i s’encenia un cigarret darrera un altre mentre durava la classe.

De tan en tant també mirava descaradament les cuixes d’una alumna que seia a la primera fila.

No portava cap llibreta ni cap llibre... ens dictava directament els exercicis de memòria, ho tenia tot guardat en el seu cap. Potser per a molts era un home escanyolit, gris,...una espècie de funcionari de les matemàtiques sorgit de l’època franquista. M’havien explicat que en la seva joventut havia jugat a futbol en un equip professional, però els anys havien passat i els darrers anys de la seva vida els va dedicar a ensenyar matemàtiques en una acadèmia privada que aleshores tenia una mena de sucursal a la Via Laietana de Barcelona.

Deien que tenia una memòria prodigiosa: entre classe i classe jugava una partida d’escacs mental amb un altre professor de l’acadèmia.

Quan vaig acabar aquell curs ja no vaig tornar a veure mai més al Sr. Pedemonte. Al cap d’uns anys em vaig trobar un altre molt bon professor de l’acadèmia, el Sr. Plandiura, en el llarg passadís d’intercanvi de línies de Metro a Sants i crec que va ser ell que em va explicar que el pobre Sr. Pedemonte havia mort no sé si a conseqüència de la seva addicció al tabac o per alguna altra causa. La qüestió és que el Sr. Pedemonte ja no explicaria mai més a ningú que era un feix de plans, o una matriu inversa, o el Teorema de Rouché Fobenius, ni trauria mai més ningú a la pissarra...ni tornaria a mirar les cuixes de les alumnes de la primera fila!

Particularment mai vaig parlar una paraula amb el Sr. Pedemonte, per a mi simplement era un senyor que m’explicava les matemàtiques d’una manera senzilla i entenedora, amb una capacitat de síntesi brutal. Tampoc el recordo com el millor professor que hagi tingut al llarg de la meva vida d’estudiant, ja us he dit que no era especialment simpàtic.

Però a vegades, quan veig un “feix de plans”, per alguna estranya raó els meus circuits neuronals s’activen de tal forma que veig aparèixer al Sr. Pedemonte.

Us heu parat mai a pensar en la quantitat de persones que heu conegut al llarg de la vostra vida i que no heu tornat a veure mai més? Persones amb les que en algun moment de la vostra existència heu coincidit. Unes paraules, unes frases, una mirada, unes explicacions, uns mesos, potser uns dies.. o fins i tot unes hores o uns minuts. I de sobte les vostres trajectòries vitals han divergit per sempre més.

No us estic parlant de familiars, ni d’amics, ni coneguts,... simplement d’aquells milers d’éssers humans que el destí ha interposat, a vegades de manera capritxosa a vegades per necessitat, a les vostres vides.

Un record amb respecte pel meu admirat i desconegut Sr. Pedemonte. Que la seva ànima descansi eternament en el paradís de l’abstracció matemàtica!

Ortoedre atrapat per un arc parabòlic

Avui me n'he enrecordat d'aquells dies en que vaig estar vagant sense cap rumb per la ciutat de Paris. Aleshores jo duia una càmera analògica amb un rodet en blanc i negre per intentar evocar l'esperit dels grans pioners francesos de la fotografia: Henry Cartier-Bresson, Doisneau, Brassaï (aquest no era francès, però també va documentar prou el París nocturn de l'època)... però sobretot volia trobar aquells raconets que ara ja feia gairebé un segle Eugene Atget havia fotografiat. Atget sempre havia defugit la modernitat, els avenços tecnològics, el nou París de ferro i acer que a principis del segle XX sorgia per deixar enrere definitivament el Paris dels carrerons estrets, dels antiquaris, dels parcs abandonats, de les portes rovellades, de les finestres amb vidres trencats i teranyines, de les llambordes desgastades per l'inexorable i contundent pas del temps. Diu la llegenda que dels més de 4.000 negatius que Atget va realitzar al llarg de la seva vida en cap d'ells hi apareixia el monument més emblemàtic de la ciutat de París i que en aquells moments era una de les grans novetats i atraccions de l' aleshores capital cultural d'Europa i del món: la torre Eiffel.
Aquella tarda mentre anava pensant en Atget, em vaig anar allunyant del Paris cèntric fins que vaig arribar a La Defense, un barri modern de les afores on Atget no hi hagués posat els peus per a res del món!
Vaig haver de guardar la càmera analògica i treure una petita càmera digital que portava a sobre per poder fer alguna foto en color de tots aquells paisatges matemàtics i futuristes.
Aquell dia vaig pensar que el món estava ple de paisatges geomètrics i que només calia descobrir-los. Vaig pensar en el joc de paraules: "paisatges matemàtics" i és així com va sorgir la idea de fer un petit blog per guardar tots aquells paisatges matemàtics que des d'aleshores em dedicaria a digitalitzar.
Aquí teniu un enorme paral.lelepíped ple d'oficines i de "yupis" i executius del segle XXI, atrapat per un arc parabòlic d'intens color vermell sota un cel blau elèctric. Si Atget aixequés el cap!

Paisatges matemàtics

Un bon dia vaig decidir trencar amb totes les meves obligacions laborals i vaig decidir emprendre un viatge cap a la recerca de la bellesa matemàtica. El món en el que vivia cada cop m'agradava menys...la realitat, però sobretot el comportament dels humans cada cop em decepcionava més.
Per sort jo feia uns anys que havia tingut la ocasió de fer petites incursions en el misteriós espai Rn
Jo havia descobert per mi mateix algunes propietats d'aquest espai, havia demostrat petits teoremes, m'havia deixat lliscar per magnífiques superficies diferenciables, havia imaginat tormentes de vectors covariants que engolien petites formes exteriors en un univers només accessible per a unes quantes ments humanes.
Però tot això forma part del meu passat...els viatges per Rn m'havien deixat esgotat i sense forces gairebé a la frontera de la bogeria.
Aquell era un espai de n dimensions que els humans no podíem visualitzar i ni tan sols imaginar, sotmesos com estavem al nostre univers de tres dimensions espacials. La nostra ment era esclava d'aquest lligam del que no podíem escapar.
Gràcies a un acurat entrenament i moltes hores de treball jo vaig poder, com ja he dit, fer algunes petites incursions en aquest extraordinari espai. Aquestes incursions no tardarien en convertir-se en autèntics viatges on la meva ment no parava de sorprendres i meravellar-se a mesura que m'allunyava de la trista realitat quotidiana.
Vaig poder experimentar coses que molts pocs humans han copsat: varietats diferenciables multidimensionals, formes exteriors covariants atacades per tormentes de vectors n-dimensionals que eren reduides a escalars,... però un dels moments culminants d'un d'aquests viatges va ser el dia que després de moltes hores de navegació interior vaig poder veure un punt singular d'una varietat diferenciable aparentment inofensiva. Es probable que pocs humans haguéssin arribat tan lluny, em trobava en un territori totalment verge i inhòspit,... i allà estava aquell magnífic punt singular de la varietat n-diferenciable. No vaig poder contenir unes llàgrimes d'emoció... de fet, potser jo era la primera persona que copsava aquell prodigi del món de l' abstracció. Molts matemàtics havien escrit milers de pàgines sobre aquest tipus de punts, molts estudiants se n'havien hagut d'enfrontar en els exèmens de la facultat,... i jo em trobava davant d'un d'aquells punts. Era una espectacle sublim,...no tinc paraules per poder descriure tanta bellesa. M'havia costat molts anys d'esforç i d'entrenament però la recompensa la tenia allí davant.