3 d'octubre de 1993
Fa dies que caminem sense descans per aquests interminables boscos de Euskal Herria. Hem d'admetre que ens hem perdut. Tot va començar quan vam perdre la darrera pintada de color blanc i vermell, però d'això ja fa molts dies. A més a més, tampoc ens esperàvem que plogués cada dia des del maleït moment que vam deixar aquell petit poblet anomenat Galdakano. Per acabar-ho d'adobar, una intensa boira baixa ha envaït totes les valls i els boscos de Navarra. Fa dies que ni ens dutxem, ni ens rentem, ni menjem decentment i dormim com podem en aquests búnquers de guerra que hi ha al llarg de la frontera.
Mentre camino amb aquesta enorme motxilla a l'esquena, penso en tots aquells soldats americans que devien caminar extenuats perduts a la selva del Vietnam. Dies i dies caminant sota la pluja del tròpic, perseguits per l'enemic, vigilant de no topar amb cap mina antipersona,...quan arribem a Montcada el primer que faré serà tornar a veure "Apocalypse Now". Però ho faré estirat còmodament al sofà de casa mentre em prenc una cervesa. Una cervesa! El que donaria jo en aquests moments per una cervesa ben freda. Sort n'hem tingut d'aquell pastor francès que ens ha volgut acompanyar amb el seu dos-cavalls atrotinat fins al final d'aquest camí forestal.
El meu amic Joan, està fort com un toro i és tossut com una mula.
Se li va ficar al cap que podíem seguir una línia geodèsica per tal d'escurçar el nostre camí. Una geodèsica, en geometria diferencial, és la línia de longitud mínima que uneix dos punts. Si estem parlant d'un espai euclidià, aquesta és una línia recta. Però si ens movem dins d'una superfície no plana, aleshores una línia geodèsica pot ser qualsevol altra corba. El meu amic Joan és un expert a l'hora de imaginar, d'intuir o de traçar geodèsiques. Ell, però, no les anomena geodèsiques. Simplement, les anomena dreceres. Per què li vaig fer cas? Si haguéssim seguit els senyals no ens hauríem perdut. Probablement estaríem ja al refugi de Belagua prenent-nos una cervesa gelada!
- Joan?
- Si?
- T'has fixat amb aquell paio que ens ha acompanyat amb el cotxe?
- Si! Li faltava una orella !
Contemplo des d'un racó d'aquest refugi forestal la meva samarreta suada amb la imatge del gran cap Tashunko Witko Gwanye. Contemplo al meu amic Joan, pensatiu davant del foc.
- Saps que Joan?
- Això que estem fent. Vull dir, això d'intentar travessar els Pirineus caminant, és una animalada!
- Això ho dius ara perquè estàs cansat! Perquè fa dies que no mengem ni ens dutxem.
- És una animalada! I no se si ho aconseguirem, però en el fons estic molt content d'estar aquí.
- Jo també!
- Encara que no ho aconseguim, aquesta experiència la recordarem tota la vida.
- Aquesta nit he somiat que tenia un accident d'aviació i jo era l´únic supervivent. He somiat que passava la resta de la meva vida perdut en una enorme selva tropical.
- Si? I quina mena de selva era?
- No se. Suposo que algun lloc perdut d'Indonèsia o del sud-est asiàtic. Si, ara recordo. Al final trobava un enorme riu i aconseguia escapar d'aquella enorme selva.
- Un riu com el Mekong?
- Si. Exacte. Un riu com el Mekong!
- Per cert, has llegit el "Cor de les Tenebres" de Joseph Conrad?
- Si. Crec que m'estic adormint. La veritat és que estic molt cansat. Demà ens hem de llevar d'hora i seguir caminant.
- Bona nit
- Bona nit
